28 d’abril del 2007

NUEVAS PROMESAS VIEJAS MENTIRAS DE LOS SOCIALISTAS

2007- Como sucedió en 1999 y 2004 el PSOE ha vuelto a prometer la “Ley de Lenguas” mostrando un guiño hacia sus vitantes catalanoparlantes. Pero el asociacionismo de la Franja no se olvida del olvido que han tenido durante el 2006 a las enmiendas de la Iniciativa Cultural de la Franja-CERIb, IEBC, Consells y ASCUMA- y especialmente ante la enmienda que estos grupos junto con els Casals Jaume I de Fraga y el Ateneu Popular del Baix Cinca presentaron a las Cortes de Aragón obteniendo un silencio administrativo más propio de otras épocas autoritaritarias que de unos que se autoproclaman demócratas. La democracia se demuestra con actos y no con promesas incumplidas, con silencios para perpetuar el despotismo de la coalición PSOE-PAR...y ahora, a la tercera va la vencida, como si de una partida de ajedrez se tratara, vuelven a prometer leyes que durante una década han prometido y no se han atrevido a promover, y ahora, NOS HEMOS DE CREER DE NUEVO AL PSOE??. Demasiadas mentiras y escaso “talante”.
NO SE TRATA DE VIVIR DE LAS RENTAS DE 1984, SINO DE CUMPLIR LO PROMETIDO, Y MENOS PROMETER LAS LEYES EN CAMPAÑA ELECTORAL QUE POSTERIORMENTE SE INCUMPLEN SISTEMÁTICAMENTE. TODO PARECE INDICAR QUE AL PSOE POR MUCHO QUE LO PROMETAN, NO ESTÁ POR LA LABOR (Y MENOS EL PAR) PERO “DIME CON QUIEN ANDAS Y TE DIRÉ QUIEN ERES” Y “POR SUS OBRAS LOS CONOCERÉIS” OBRAS??? NINGUNA,

Claro está que estas promesas se inscriben dentro de los temores socialistas de perder votos catalanohablantes, especialmente en FRAGA y el BAIX CINCA, ante la aparicón de una nueva formación que surgida desde el asociacionismo local y comarcal, NO TIENE NI LAS RENTAS ZARAGOZANAS NI LOS TEMORES SOCIALISTAS Y DICEN LAS COSAS COMO LAS SIENTEN, CON UNA ÚNICA VOZ, NO CON UNA VOZ EN ZARAGOZA Y OTRA EN LA FRANJA.

Benviguts ALTERNATIVA CIVICA, que us vagi molt bé el proper 27 de maig

27 d’abril del 2007

SI NO HO VEIG NO M'HO CREC (2006)

El passat 4 de novembre a la vila de Fòrnols (Matarranya) es realitzà una taula rodona sota el títol “Llengua com a identitat cultural dins de “Matarranya. III Jornades culturals i literàries” que organitzava la Comarca del Matarranya. En ella intervingueren el diputat del PSOE José María Becana, el conseller de Cultura de la Llitera Josep Anton Chauvell, Carme Alcover (Universitat de Saragossa), Antoni Mir (Casa de les llengües) i l’historiador Joaquim Montclús. En ella en José María Becana diguè que si una llengua es perd, no serà culpa dels polítics, sinó del propis parlants. Aquesta defensa de la classe política i la crítica als propis parlants demostra que aquell que mesos enrera anava com a catalanoparlant per les terres de la Franja, no ho era tant, perquè primava l’escó i la política a la llengua que ell volia protegir, postura que segueixen molt els diferents regidors i consellers que aposten per una cooficialització del català a l’Aragó. En darrera instància, les paraules de Fòrnols, mostren la poca vergonya i la crítica fàcil d’alguns polítics que acusant volen amagar davant l’electorat l’incompliment constant i reiterat, durant més de dues legislatures, de promeses de fer una llei de Llengües, tant a l’electorat com a les Corts d’Aragó. Davant la cobardia i el retrocès legal que s’ofreix la llengua catalana a l’Aragó del PSOE-PAR des de 2005, i que es materialitzà al 2006, amb la incompetència política del Govern davant l’article 8è de l’Estatut o en la inusual denominació d’un Justicia d’Aragó que no reconeix el català, al que públicament, a les Corts d’Aragó, va denominar com a “xapurrejat”, davant les crítiques de la Chunta i el silenci de la resta de grups polítics.

I es que, com molt encertadament va qualificar en Quim Gibert, en Becana és el Dr. Jekyl i Mr Hide de Fraga i de la Franja. Un Dr. Jekyl que és capaç de recolzar públicament l’aprovació de l’Estatut valencià i llur secesionisme lingüístic (febrer de 2006), recolzar l’aigualit i retrògrad Estatut aragonés (setembre de 2006) i un Mr. Hide que es prensenta al novembre als Premis Josep Galan convocats per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca o a les jornades matarranyenques de Fòrnols, utilitzant un doble disurs per a tenir contents a tots.

De Dr. JeKyls n’hi ha molts a tots els partits: gent que al seu poble defensa la seva llengua i la seva cultura, signen manifestos però que a Osca o Saragossa s’expressen de manera totament contrària..D’aquets anàlisi crida l’atenció que és als partits que actualment governen, al PSOE i al PAR on més palpables i més n’hi ha, perquè és en aquests partits, especialment al PSOE, que sempre s’ha vist al PP com la prolongació del franquisme en democràcia i com a un partit contrari a la Llei de Llengues i ells, especialment el PSOE, són la prolongació de la via política del progresisme i de la lluita antifranquista, com si a les seves files no hi haguès ex-franquistes i ex-falangistes o fills de.., els del PSOE són els impulsors de la defensa del català a l’Aragó al 1984, i el PAR és el regionalime centrista que cohesiona el govern que calla i va fent, hi estigui el PP o el PSOE, el PAR sempre hi serà, i si cal apostar per l’ensenyament del català a l’escola, doncs, també. Però, ambdós grups, que critiquen al PP de no voler la llei de llengües, també tenen militants, més el PAR que el PSOE, que no la volen, i per tant, desde la cúpula, especialment en José Ángel Biel, é s contrari a la Llei de Llengües, tot sigui que pugui restar vots a Saragossa. Però com això es mal vist, van deixar fer, i oficialment callen al parlar de llengua o donen falses promeses i esperances als ciutadans i col·lectius de la Franja.

En aquest diàbolic joc de falsedats polítiques, on partint que la darrera finalitat és el mantenir-se en el poder, i “la fi justifica els mitjans”, també s’aplica a la por de la pèrdua de carnets polítics, i per tant, de vots a les properes eleccions, i davant de no perdre militants, tot si hi val: els del PAR callen davant una evidència que cada cop es demostra i comprova amb text, imatges i articles per internet, i que fins i tot ha tingut diverses denúncies la jutjat de Fraga, i és que a l’interior del PARtit regionalista hi ha individus contraris al català que amb carnet del PAR (i simpatitzants del PAR i del PP) que juguen un doble joc polític amb l’ultra-dretra espanyola (Falange, Democracia Nacional,GAV, etc.) i creen col·lectius culturals com l’Asociación Academia de la Lengua Aragonesa, FACAO i les seves variants comarcals, grupúsculs neofranquistes que encara existeixen al tercer mileni (no parlem de fa trenta anys com alguns es pensen, parlem de fa dos i tres anys) que s’amaguen dins del PAR davant del silenci dels seus companys de partit, que tot i no compartir ni el fons ni les idees, callen perquè aquests aporten vots al partit; igual de silenciosos que els del PSOE, que callen pels companys contraris a la Llei de Llengua, i perquè si anèsin contra el PAR, això voldria dir menys poder al Pignatelli, com a Benavarri, Ribagorça, La Llitera, Fraga, Baix Cinca o Matarranya. En definitiva, els silencis del PSOE i el PAR amb l’ultradreta aragonesa els fan còmplices d’ells i de les seva filosofia, com diu el refray castellà “diga’m amb qui camines i et diré qui ets”

Davant de tot aquest joc amb la cultureta local, al Departament de Presidència no ha tingut més remei que, davant les crítiques sorgides des de l’associacionisme de tot l’Aragó, trametre una ordre en contra de l’utilització del terme Academia de la Lengua Aragonesa”, abans que es crees al congrès de Chuntos por el aragonés i en contra de la criticada Academia de la FACAO que un any abans havia aprovat la DGA. Però ja ho diu el refrany”feta la llei, feta la trampa”..i els de l’Academia FACAO la incompleixen un cop i un altre davant la passivitat del Govern. Ara bé, a ells els hi està tot permès, no als grups i col·lectius aragonesòfons de Chuntos...pobres els de Chuntos si creen una Academia de la Lengua Aragonesa, tot i tenir la marca registrada sel’s prohibeix abans que ho facin, en canvi als de la FACAO sel’s facilita la inscripció al registre d’associacions. En definitiva, que el govern d’Aragó en aquest tema, prohibeix allò que no s’ha atrevit a normalitzar i que quant uns, amb un nul recolzament científic i intelectual volen fer ciència sel’s permet tot, tot sigui per no perdre carnet al PARtit. En camvi, al comú dels mortals, tot són barreres, ja se sap que “feta la llei, feta la trampa”

Davant aquesta doble, o triple moralitat governativa ens podem preguntar: amb quina moral pot venir el Govern d’Aragó a fer complir lleis als ciutadans si ells són els primers que se es salten lleis europees la Carta de Lenguas minoritaries de l’Unió Europea, ratificada per l’estat Espanyol al 2002?. Com es pot veure, tant el PP com el PSOE firmen lleis a Madrid, que desprès les vulneren amb total normalitat a Saragossa. I és que al cap i a la fi, tants uns com els altres, recolzats per flamant PAR i les seves famílies internes, els que els interessa és seure al Pignatelli, i les lleis, a poc a poc, a no ser que aquelles recauden més impostos o les que hi pugin el sou dels càrrecs electes. I de llengua, ni parlar-se, especialment el Biel i el seu equip.

Ara bé, davant aquesta crua realitat, ,el que és intolerant i pocavergonya és que dins del PSOE, aquell que defensava a casa el català a l’Aragó, aquell que apostava per una llei de llengües, ara vist el flam de l’Estatut vingui i doni lliçons als catalanoparlants de la franja, dient que si una llengua es perd, no serà culpa dels polítics, sinó del propis parlants. Amb aquestes declaracions, i amb els coneixements anteriors, es pot veure que aquestes declaracions mostren la falta d’escrúpuls d’un home que junt amb el cap del govern aragonès i el seu partit, el PSOE, han promès un cop rera un altre durant quasi vuit anys que hi hauria Llei de llengües i vet per on que ara, igual tornaran a prometre mil coses, com si els votants de la Franja, fosen ases. Ara bé, potser si que som una mica ases, al delegar el govern i la política amb uns veins que pensen més en el partit i en els vots, i miren més a Osca i Saragosa que al seu poblei comarca; uns individus que poc els importa prometre reiteradament i no complir, si amb això acosegueixen matenir-se al poder una legislatura més;que fan i desfan lleis i callen per a mantenir possibles pactes i, en definitiva, i a efectes legals, en dos anys ( 2005-2006) han fet retrocedir els escassos avenços legals aconseguits tímidament des de 1984, i especialment des de 1993.
Potser si que en som ases al no escriure més als mitjans de comunicació, per molt controlats que els tinguin; al no movilitzar ni movilitzar-nos en pro d’unes promeses electorals i unes lleis que no s’acompleixen de lluny, al no criticar més la falta d¡’escrúpuls per mantenir-se al poder, al no asenyalar els partits polítics i el president de les Corts d’Aragó o el Justicia d’Aragó que no és dignen ni a contestar a les cartes dels col·lectius culturals i dels ciutadans o simplement diuen que no procedeix, quant ellls són càrrec públics que tondrien que atendre o,almenys contestar les peticions dels ciutadans.
Així que, davant d’aquestes realitat, els diferents Drs. Jekyls poden continuar criticant...que si mor una llengua és culpa dels parlants, que si no s’aproba la Llei de Llengües és culpa del PP, tot i que al 2001 aquest apostava per l’abstenció, i el PSOE-PAR no la volgueren tramitar amb la excusa de que buscaven més consens. I ara que el Dr. Jekyl ha dit qui eren els culpables...i som culpables, jo hem pregunto: també serem DOLENTS al mes de maig quant vingui Mr. Hide per aquestes terres abandonades a la recerca de vots..o potser llavors serem BONS????. En definitiva, davant aquest esperpèntic panorama de la classe política aragonesa, sols ens queda demanar, o exigir, unes coses: MÉS FETS i MENYS PARAULES, que les firmes a les diferents declaracions, al cap i a la fi s’han quedat en paper mullat; més CIÈNCIA i CULTURA i menys cultureta local i popular, pura façana de cara a les eleccions, però que resta buida durant la resta de la legislatura...en definitiva, més sentit comú i menys mentires. Amb política i amb cultura, i fins i tot amb la cultureta, com a la vida mateixa, no sempre és vàlid el maquiavélic principi que la fi justifica els mitjans per molt que hi hagi polítics que l’utilitzen sistemàticament.

26 d’abril del 2007

LA FRANJA NO ÉS ÀFRICA


El passat dijous 25 de gener al diari “Avui” el Sr. Ramon Tremosa i Balcells va publicar un article on equiparava els aborígens de la Franja amb l’exotisme africà instant al cap i casal per a que informi i es preocupi més d’aquesta abandonada perifèria, en referència a la escassa incidència que va tenir als mitjans de comunicació barcelonins la presentació a l’Ateneu barcelonès de l’obra “L’Opus Dei enfronta Catalunya amb Aragó. L’art sacre de Lleida en joc (Llibres de l’Índex”). Si totes les comparacions són odioses, l’afirmació de “No cal anar a l’Àfrica: són a la Franja” encara ho és molt més. Per molt que a l’autor i a molts els hi pugui semblar la Franja no és un territori subdesenvolupat i exòtic perquè sigui un territori rural i perifèric. La proba ens l’aporta el mateix Sr. Tremosa quant fa uns mesos explicava les ingents subvencions a la Franja ribagorçana en contraposició als minsos ajuts de la zona catalana, especialment a La Terreta (Pallars Jussà) Però aquell anàlisi era purament econòmic.

Ara, tocava parlar de cultura i llengua, obviant les realitats socials i econòmiques que envolten a un determinat territori i anteposant la llengua a la resta de característiques estructurals del territori. La equiparació de la Franja amb l’Àfrica, que intenta que serveixi per a que els barcelonins i catalans adherits a les ONGs es fixin en aquests paratges i es preocupin també de la Franja recordant mil·limètricament la campanya de recollida de llibres en català que la Institució Cultural de la Franja de Ponent (ICFP) va realitzar des de el 2004 per a “Salvar a la Franja”. Aquesta fou iniciativa en que la ICFP actuava com si fos una ONG que anava a realitzar un SOS for Àfrica, SOS per a la Franja. En definitiva, una campanya molt vendible de portes enfora de la Franja, però poc afortunada i efectiva per al territori. Amb campanyes o comparacions com aquestes el territori franjolí queda sotmès als interessos de la metròpoli barcelonesa, però el seu vassallatge és més semblant a la colonització almogàver o d’Hernan Cortés que a les relacions entre una capital o una ciutat i el seu territori més proper. I es que, potser abans de fer un SOS per la Franja, Barcelona es tindria que preocupar d’una desconeguda Lleida que ha tingut que cridar de valent per a que la metròpoli li fes una mica de cas amb els béns de la Franja. Ni punt de comparació amb l’Aragó, on polítics i mitjans de comunicació des de Saragossa i Osca s’han volcat vers Barbastre un dia si in altre també. Però clar, Catalunya és diferent i sembla que per a ells, les terres de Ponent i Lleida no existeixin i Catalunya acabi al Bruc o en els millors dels casos a La Panadella. I si no recordem, com Lleida ha tingut que cridar per a ésser escoltada en el litigi dels béns de la Franja.

Per un altra banda, el Sr. Tremosa admira el dinamisme de la ICFP. Un dinamisme que és cibernètic i exclusivament de cara al Principat, que és la manera més senzilla de defensar la llengua catalana a la Franja de Ponent. Fer d’ambaixador de la Franja des de Catalunya i per Catalunya i el món, i especialment des de Barcelona; és molt fàcil. Realitzar programes i projectes per la xarxa, anar a fer diades, jornades i actes a Àger, Solsona o Poblet i parlar amb un públic proper sobre la Franja, però fora d’ ella, també. Portar gent per a que vegin el parc etnològic d’aquestes exòtiques espècies, i d’altres que habiten pels indrets de Calaceit i de l’Aiguabarreig, és molt fàcil. Salvar la llengua catalana des de Barcelona o Catalunya, també. Però hom es pregunta; i que n’hi ha de mantenir la llengua catalana a la Franja i de dinamitzar culturalment aquestes comarques des de l’interior de la seva societat?. Aquí la cosa és ja és més difícil i no es tracta de colonitzar de nou o de repoblar novament les perifèries, com succeïa ara fa nou-cents anys. Potser des de la llunyania de Barcelona, l’hortet de la Franja es vegi diferent i és més fàcil i vendible treballar a la metròpoli i de cara a ella mostrant-li l’exotisme d’aquesta terra. Però de realitzar un treball diari i continuat dia a dia amb aquests darrers bosquimans, un treball per i a les diferents comarques i llocs, això és un altra cosa. I és que aquests darrers bosquimans, sense drets lingüístics reconeguts, són fàcilment objecte de pares protectors que els volen adoptar, perquè a més a més, d’ésser exòtics, són una gent per a divertiment. Sols cal fixar-s’hi amb la sèrie “lo Cartanyà” de TV3 i la continua burla cap a l’entonació i la pronúncia del català nord-occidental. Segurament, a la metròpoli això no passi, ni són tant rurals ni són tant catalanoparlants com molts pobles de Lleida, el Pirineu i la Franja i la seva llengua sigui el referent més proper que tenen d’uns exòtics individus que quotidianament s’expressen en català vers la cada cop més castellanitzada metròpoli i llur àrea d’influència més propera. Però aquest tema és massa proper i fa massa mal i val més seguir el camí de l’estruç: obviar un problema tant proper i mirar cap a Ponent, que és més llunyà. I es que, a la rural i desconeguda Franja, les petites viles han vist com en els darrers quaranta anys s’han reduït la seva població fins a límits inaudits de fins al 80% en alguns casos, però la llengua, tot i no ésser oficial encara és manté viva. I d’aquesta manera, tot i no ésser oficial s’entén que hi hagi centres d’estudis i altres col·lectius i persones que reclamin la cooficialitat del català, tal com va succeir l’any passat a les Corts d’ Aragó, amb el silenci de tots els polítics, demostrant una actitud més propera a la d’una no tant recent dictadura que a la d’una democràcia europea. Però en aquest cas, com les reclamacions són a Saragossa i a l’Aragó profund, poc l’interessa a la metròpoli catalana.

Davant d’aquestes evidències, la pregunta que hom es formula és: si la ICFP, per molt que faci soroll de Franja de Ponent, hi treballa molt poc; qui és mou veritablement a la Franja? O potser és una societat morta on sols hi treballa l’ICFP?. Crec que l’autor, admirador de l’ICFP, perquè recentment ha està premiat per aquesta entitat i ha entrat al seu Consell Directiu; no coneix, o sap ben poca cosa de la resta dels moviments culturals i les seves iniciatives, activitats, publicacions que, realitzen els diferents centres d’estudis de les diferents comarques de la Franja: Matarranya, (ASCUMA), Baix Cinca (IEBC), Ribagorça (CERIb) i del Consells Locals Pro-Franja units a la ICF-Iniciativa Cultural de la Franja; de l’activitat dels Casals Jaume I de la Franja de Ponent-ACPV o de l’Ateneu Popular del Baix Cinca. Entitats que col·laboren amb ajuntaments, consells comarcals i especialment, amb altres col·lectius locals en la defensa de la llengua catalana al seu territori, i el que tenen molt clar és el treball constant, la dinamització cultural i lingüística de la seva zona, l’unitat i la dignificació de la llengua catalana i la recerca de la seva cooficialitat legal i real a l’Aragó.
Malgrat tot, això no és suficient; la catalanitat s’ha de demostrar a Barcelona i és allí on és més fàcil mostrar el que és la Franja, com si fossin integrants d’una reserva indígena, el “pan et circenses” dels barcelonins. És a Barcelona i a la xarxa on pot dir-se que hom és l’únic interlocutor vàlid, l’únic treballador de la Franja de Ponent i així auto proclamar-se governador de la Franja davant la metròpoli, obviant a la resta de col·lectius, plurals i diversos, que treballen a la Franja pels mateixos objectius. D’aquesta manera, el “dinamisme” d’un s’ha de fer a costa del constant oblit dels altres desvirtuant la realitat. El que és més greu, aquesta percepció de la realitat es converteix amb dogma en un llibre de divulgació històrica com el que feia referència en Ramon Tremosa: “L’Opus Dei...”que, tot i que sigui una gran obra molt esclaridora dels vestuaris de la sociologia política i eclesiàstica actuals, conté alguna excepció que altra que qüestionen el rigor i la cientificitat de l’ obra, però clar, en cultura i llengua a la Franja, tot s’hi val, i ja se sap que la fi justifica els mitjans, fins i tot parlant d’història.

Seguint amb els plantejaments ja coneguts de la ICFP, el senyor Tremosa aposta per a que el president Montilla faci gestions i una visita a la Franja de cara al català. Jo no. Crec que cal Recordar que quan la ICFP va anar a Europa de la mà d’un eurodiputat d’ERC, a l’Aragó no es va parlar de la Llei o de la seva situació lingüística, sinó el tema a debat fou el del intrusisme català en afers aragonesos, i tots els grups sense excepció ho varen criticar; l’ Heraldo va publicar una carta al director de l’expresident Hipolito Gomez de las Roces i una editorial, i res més, sols crítiques. Està clar que una visita a Madrid, a Brusel·les o del President Montilla crida més l’atenció dels mitjans de comunicació però a efectes pràctics, tant políticament com sociològicament, els no han beneficiat en res a la Franja. Ans al contrari. Les diferents peticions al justícia d’Aragó, les Corts, cartes i reunions dels diferents col·lectius de les diferents comarques franjolines han estat contemplats amb desconfiança, i un cop més el català, a efectes legals, a tornat a perdre. Està clar que en tots aquests esdeveniments, si ha ha que buscar culpables aquests es troben a Saragossa, i la Franja poc té a dir, però els que està clar és que en les actuacions dels diferents col·lectius, ni uns són tant bons ni els altres tant dolents. Cadascú fa el que pot i com pot, tot i que el tractament periodístic i els resultats obtinguts siguin ben diferents. Finalment, i en un plànol eminentment polític en Ramon Tremosa afirma que davant la catalanofòbia existent a Saragossa “Comprenc el president Iglesias quan diu que,si presenta ara la llei de llengües al Parlament aragonès, a la propera legislatura no hi haurà ni català cooficial ni ribagorçans catalanoparlants governant” doncs jo no el comprenc. Per molt que el president aragonès tingui temor a la catalanofòbia i al hipotètic rebuig de la “Llei de Llengües” per part de la societat saragossana i del PP, jo no l’entenc si no és que el veritable temor és el seu qüestionament com a cap dins de la coalició dels partits que governen: les reticències del PAR, i especialment, les del seu propi partit que, tot i apostar públicament per una Llei, té certs sectors contraris, i llavors utilitza sense miraments una possible negativa del PP, o fins i tot la seva abstenció com va succeir al 2001 per no fer avançar l’esperada Llei. El més greu, no és que el PSOE aragonès visqui de les rendes de 1984 sense fer res més o vulneri la Carta Europea de Llengües minoritàries de 2001, ratificada pel govern de l’estat al 2002; el més greu és que el seu company de govern, el PAR, i per extensió el PSOE, callen davant l’evidència de que alguns militants i càrrecs del PAR simpatitzen i actuen amb grups d’extrema dreta com Democracia Nacional, Falange 2000, Juan García
Sentandreu, etc. però davant aquestes afirmacions, tot és silenci; la fi justifica els mitjans per a governar l’Aragó. Així és comprèn l’actitud del president aragonés?Jo no, i sinó que no faci, com està fent durant els darrers vuit anys, promeses electorals i a les Corts sobre la Llei que està incomplint de manera sistemàtica.

Malgrat tots aquest comentaris, no voldria acabar sense agrair de tot cor al Sr. Tremosa l’ interès per la Franja i la publicitat que ha fet del territori, com en altres ocasions ha realitzat sobre el desenvolupament de la zona d’Areny de Noguera i de la Ribagorça, en contraposició al Pallars. Un desenvolupament real, palpable, de cara a la galeria...i sense una gestió i una coordinació posterior, però al cap i a la fi, desenvolupament i inversió per a la Franja. Tot i aquests comentaris sobre el darrer article franjolí, no puc més que, des de la Ribagorça, agrair-li les ratlles que habitualment dedica a aquesta terra franjolina i pirinenca.

L'AJUNTAMENT DE TAMARIT-EHH I LA FACAO

L’AJUNTAMENT DE TAMARIT-EHHH I LA FACAO:
JUNTS i BARREJATS

Darrerament ha aparegut un nou llibre editat per la Academia de la Lengua aragonesa (ACA) La sorpresa es que aquesta edició, la primera d’aquesta entitat vinculada a la FACAO i que està prohibida segons decret del Departament de Presidència del Govern d’Aragó de maig de 2006, és que ara compta directament amb el finançament econòmic del “Ayuntamiento de Tamarite de Litera” .
A aquestes alçades de legislatura i amb tota la polèmica exoistent al voltant de l’ACA hem nego a creure que els membres del PSOE que governen a Tamarirt com en Francisco Mateo. Alcalde de l’Ajuntament ó la Mercè Regidora de Cultura no coneguin les vinculacions de l’ACA-FACAO amb l’extrema-dreta aragonesa i espanyola, ni el Decret del Givern aragonés. Encara m’ho menys quant veig com alguns dels seus membres i la seva seu es troba a la capital cultural lliterana i al veí municipi d’El Torricó, regit per l’edil socialista i president comarcal Salvador Plana.
El que penso és que un cop més, a Tamarit, com en altres municipis socialistes, el que ha primat ha estat el clienterisme i el caiquisme decimonònic en pro de recuperar vots per al PSOE, de mans del PAR, o d’enfortir al PAR lliterà per a la governabilitat de la Llitera, juntament amb el PSOE, naturalment. Però clar, això es realitza jugant amb la cultura, creant una nova cultureta local que de científica i rigurosa no en té res, i utilitzant la cultura, un cop més, amb dubtoses finalitats polítiques, fins i tot, vulnerant lleis de la DGA. Amb tots aquets antecedents, hom es pregunta a que juguen les institucions i llurs polítics?. Institucions tant serioses com la DGA que per temor a la posterior repercussió mediàtica deixen que l’ACA s’inscrigui al Registre d’Associons d’Osca, i posteriorment,amb la polèmica del Congrès de Chuntos, boicotegen tot, però per als de Chuntos tot són prohibicions i amb l’ACA encara que sel’s prohibeix tot ells van fen de la seva: conferències per aqui, plana web vigent i activa, institucions com l’Instituto de Estudios Altoaragoneses de la Diputació d’Osca, que tot i ésser conscient de les realitats, i tenir dos centres col·laboradors al Baix Cinca –IEBC- i a la Ribagorça-CERIb- deixen realitzar conferències a la FACAO; institucions tant serioses com l’Ajuntament de Fraga, Benavarri o Tamarit, que ara estàn amb els catalanoparlants i ara amb els de la FACAO, tot sigui que si no hi ha cafè per tots puguin perdre votants. Però aquest continu cafè polític no ho és...és un cafè amb llet, millor dit, un tallat, amb molt mala llet.

I mentres tot això succeeix, ningú respón ni es fa responsable dels seus propis actes, van deixant fer, com si dels regnes de taifes es tractès, com si per ignorància s’actuès així, però la ignorància no existeix quan les explicacions són reiterades i això es diu passotosme, El mateix passotisme que tenen els altres ajuntaments, consells comarcals, partits polítics, diputacions que amb silenci s’obliden de tot aquest món. I si no mirem, davant actuacions com aquesta preguntem-nos si no tenen res a dir el PSOE i el PAR de Tamarit? I els de la Llitera? NO té res a dir els defensors polítics del català a la Franja com en Josep-Anton Chauvell, conseller de cultura a la Comarca lliterana i alcalde d’El Campell o en Ramon Fontdevila, conseller de turisme i alcalde de Castillornroi? I en Salvador Plana, president comarcal i alcalde d’El Torricó?
Seguiran amb silenci desde la Diptació d’Osca i el Govern aragonés veient com els diferents consistoris vulnerern la leglitat i es posicionen en contra del món educatiu, universatari i acadèmic?. Els silencis, quan es subvenciona amb diner públic (Tamartit, Fraga) o es consenteixen conferències que vulneren la legalutat vigent (Osca, Benavarri) i no es tanquen la pàgina web de l’ACA,provoquen que aquells que callen, que en són molts, es converteixin amb còmplices dels de la FACAO i dels sectors d’ultradretans camufkats per les sigles del PAR, com tots bé coneixem.I més encara quant, darrera el silenci venen les subvencions.

El més greu, no és que amb una doble moral,hereva de la Transició més recalcintrant, el PSOE fa i desfà utilitzant la cultura amb fins electoralistes i vulnerant la legalitat vigent, legalitat que desprès vindràn a imposar-nos en forma de lleis, prohibicions de tot tipus i de impostos per a que ells puguin viure millor. El més greu és que els “progres” del PSOE, IU i CHA que s’arrancaven els vestits i aixecaven el crit al cel amb les subvencions que el PP estatal feia a la Fundación Francisco Franco, ara miren cap a un altre lloc, no els hi va, però ho miren com o mirin, és el mateix, tant sols canvien les sigles: PP per PSOE, però el fons és el mateix. Ara bé, potser per ésser PSOE no es critica i al ésser PP tot es criticable, però les vinculacions són les mateixes. I els silencis d’IU i CHA, que veuen la Franja com a territori llunyà i potser intocable. Potser es tindrien que informar més de la mà de Chuntos, per a veure que la qüestió és més greu, i que quan es parla de minòries lingüístiques aquestes no són sols les fablans (ja ho sé que teòricament també parlen i molt dels catalanoparlants, però a la pràctica, ben poc). Si IU i CHA segueixen els pasos del PSOE més vinculat al PP-PAR i l’extremadreta, que als progresistes, tot serà silenci i el que primarà serà aconseguri més vots de la manera que sigui, fin i tot amb actuacions de dubtosa legalitat.

I després de tot això , què?; molt hem temo que n’hi haurà més Benavarris, Tamarits i Fragas, que l’ACA-FACAO arribarà al Matarranya, i que el PSOE anirà fent una cosa i dient un altra, actitud que es definiria com a hipòcrita, actuant i fent el mateix que desprès critica al PP, `però que els del PSOE es permeten el luxe de fer-ho. Però per aixó ente moltes altres coses, està TDF, per a criticar les incoherències d’un partit polític que de cara a les eleccions i els votants no sap d’on rascar vots per a governar i així mirar el passat franquista i de la Transicíó dels seus membres, i aplica el cafè per a tots, en aquest cas el cafè socarrat.I amb tots aquests precedents es complent la nula voluntat de fer una “Llei de Llengües” a l’Aragó, tot i que potser en aquesta campanya tornaran a prometre el que desprès imcompleixen dècada rera dècada., i mentrestant a Tamarit i altres llocs va financiant a tothom, per a conseguir més silencis, complicitats i vots...en definitiva, una cacicada més.

THE SAVAGES DANCE OF BENABARRE?


Assessorat per un respectat etnòleg aragonès, l’Ajuntament de Benavarri ha decidit recopilar i recrear el desaparegut “Ball dels salvatges”, una dansa que va desaparèixer als anys 20 del segle XX. La novetat és que ara, en plena era de la gobalització de la diversitat cultural i del multiculturalisme es perdrà llur essència d’ aquesta representació, i poc importa la llengua que s’utilitzi. El que es persegueix amb aquesta festa cultural no és la recerca d’una tradició desapareguda, no és una recreació del passat; aquesta és la excusa per a tenir una festa més i com diu el savi d’Osca pugui aquesta acte pugui aconseguir fama internacional, per això la llengua poc importa i posats a escollir s’ha proposat, com no podia ser de cap altra manera, fer-ho en castellà. Davant aquesta aprovació, que un cop més va contra els assessoraments del inexistent Consell Municipal de la llengua, ja han sorgit les primeres reprovacions, una és fer-la en la llengua original: la catalana i l’altra és l’aposta pel bilingüisme, tipus Ciutadans de Catalunya, és a dir, un acte aigualit que res té a veure ni amb la cultura ni amb la tradició. I és que el que importa ara, és que el ball es conegui internacionalment i s’entengui bé, especialment a aquells polítics de la capital, Osca i Saragossa. I està clar, que es farà amb castellà perquè de “Baile de los Salvajes” a Saragossa l’entenen molt millor. Ja ficats a buscar la fama a nivell mundial fem-ho amb el llenguatge de moda pels ciberrnautes, amb la llengua del futur: the savages dance of Benabarre (no Benavarri, que seria pecat dir-ho); però aquí ja seria més díficil perquè molts dels amics polítics necessitarien de traductors, o m’equivoco? Internacionalitzar el folklore si, però sempre amb la mateixa llengua i amb les mateixes fronteres mentals, sempre amb castellà ja que per una banda fer-ho en anglès seria massa complicat i per un altra el català és massa vulgar i poc conegut. La tercera via, seria la del romanès, segur que més d’un centenar llarg de nous ribagorçans estarien encantats. Però no, això no toca; el que toca avui, com fa quaranta anys, es utilitzar el castellà que al cap i a la fi és la llengua de prestigi. I d’aquesta manera s’aconsegueix que el català, encara anomenat per alguns com a “benabarrense” segueixi essent una llengua de poble, inculta per a molts, fins i tot per a la corporació municipal, que seguint les petjades de Saragossa i Osca, aposta per la castellanització brutal de la societat, per molt que existeixi un més que esmorteït consell Municipal de la Llengua.