Ribagorça:país de desmemòria (II): 290 anys de la creació del Comtat de Ribagorça (1322-2012)

Fa uns dies parlava de la desmemòria i dels oblits dels ribagorçans i ribagoranes i de com els ajuntaments i la comarca miraven més cap a l'història d'Aragó oblidant-se de la pròpia. A propòsit dels 600 anys del Comte Alfons el Vell  deia "no sé si és per què estàn massa pendents en els deutes o en la crisi, o en les nombroses activitats esportives i festives que patrocinen setmana rera setmana, o potser massa saturats del centenari de la mort de Joaquín Costa (2011) o del Compromís de Casp o la Constutució de Cadis (1812) "però crec que els nostres ajuntaments i la Comarca miren massa les commemoracions d'Aragó i les que diuen a Osca i Saragossa, i s'obliden massa sovint dels fets locals i comarcals que ens són més propis"

Fa 600 anys, el 5 de març de 1412, va morir Alfons el Vell  Comte de Ribagorça i Duc de Gandia i un dels pretendents del Compromñis de Casp un fet ha quedat oblidat. 

El 15 d'agost de 1322, ara fa 690 anys, a la Seu Vella de Lleida el rei Jaume II va corona al seu fill com a Pere com a Comte de Ribagorça, un territori autònom dins del Regne d'Aragó amb capital a Benavarri i que es regia per les seves pròpies institucions, lleis i costums i  que arribava fins a Fonz, Estadella, o Tamarit de Llitera. Aquest fet és molt important per a la trajéctòria històrica de la comarca, no sols perquè viles pallareseses com Areny o Montanyana  van passar al nou Comtat, perquè llavors es va configurar la frontera entre Catalunya i Aragó i aquest nou període que comença al 1322 s'allarga fins al 1591, on desprès de les alteracions d' Aragó i Ribagorça, el rei Felip II va incorporar definitivament aquest comtat al Regne dAragó
A la ViKipèdia o a la Wikipedia trobem els seus comtes

Segona Dinastia de Ribagorça



(1322-1381): Pere IV de Ribagorça, fill de l'anterior
(1381-1412): Alfons IV de Ribagorça, fill de l'anterior
(1412-1425): Alfons V de Ribagorça, fill de l'anterior
En morir sense descendència, el comtat revertí a la Corona

Reis d'Aragó

(1425-1458): Joan el Gran, amb el títol de Joan I de Ribagorç
(1458-1469): Ferran el Catòlic, fill de l'anterior
El rei Ferran concedí el comtat al seu fill il·legítim Alfons

Dinastia Aragó ducs de Vilafermosa

(1469-1485): Alfons VI de Ribagorça, fill de l'anterior
(1485-1512): Joan II de Ribagorça, fill de l'anterior
(1512-1533): Alfons VII de Ribagorça, fill de l'anterior
(1533-1565): Martí I de Ribagorça, fill de l'anterior
(1565-1573): Joan Alfons I de Ribagorça, fill de l'anterior
(1573-1581): Martí I de Ribagorça, 2n cop
(1581-1592): Ferran II de Ribagorça, fill de l'anterior
(1592-1598): Francesc I de Ribagorça, germà de l'anterior

De Graus, actual capital ribagorZana, poc es pot esperar; dependre del monestir de Sant Victorià va afavorir la elecció de Benavarri com a capital ribagorçana; de Benavarri,actual capital històrica i cultural, de moment aposta pel silenci i de la Comarca de la RibagorZa, està més pendent de la seva autocomplaença amb una exposició de fotografies  en homenatge als 10è aniversari de la seva creació (2002-2012) que en fets històrics de fa 600 ó 690 anys. En definitiva, a la vista dels nostres pobles i ajuntaments, el Comtat de la  Ribagorça queda tapat i millor no parlar d'uns temps tant llunyans.
Imatge de Barbitania.com

Ribagorça:país de desmemòria (I): : 600 anys de la mort del Comte de Ribagorça Alfons el Vell: 1412-2012

La Ribagorça  és terra de desmemòria i d'oblits i un cop més està demostrant el poc coneixment que és té de la seva pròpia històra, el patrimoni la cultura i la llengua de la nostra comarca per part dels ajuntaments i del consell comarcal,

No sé si és per què estàn massa pendents en els deutes o en la crisi, o en les nombroses activitats esportives i festives que patrocinen setmana rera setmana, o potser massa saturats del centenari de la mort de Joaquín Costa (2011) o del Compromís de Casp, però crec que els nostres ajuntaments i la Comarca miren massa les commemoracions d'Aragó i les que diuen a Osca i Saragossa, i s'obliden massa sovint dels fets locals i comarcals que ens són més propis com és la mort el 5 de març de 1412 de Alfons el Vell, Comte de Ribagorça.

Tant la Wikipedia i la Vikipèdia ens diu: Alfons IV de Ribagorça (Alfons d'Aragó i Foix, el Vell, també conegut com a Alfons de Gandia) ( 1332 - 1412 ), Marquès de Villena i comte de Ribagorça (1381-1412), i senyor de Gandia (1359-1399) després duc de Gandia (1399-1412) i comte de Dénia. Candidat al tron de la Corona d'Aragó durant el Compromís de Casp.

- Fruit de la Guerra entre Castella i Aragó , va manar la realitzar de dos censos al Comtat de Ribagorça que són els  Focs y morabatins de Ribagorza (1381-1385), recopilats per José Camarena Mahiques.
-Segons el cronista Pere Carbonell, el comte va manar aixecar el castell i l'església de Valdeflors a Benavarri i va començar el Palau Dical de Gandia, que continuaria

A la ciutat de Gandia, hi ha de fa temps un Centre d'Estudis, el CEIC Alfons el Vell i tota la ciutat, com la resta de la Safor realitzen actes dels "600 anys de Alfons el Vell".

Capella Ducal. Concert en commemoració del 600 aniversari de la mort d'Alfons el Vell

Capella Ducal. Concert en commemoració del 600 aniversari de la mort d'Alfons el Vell

Dilluns 5. CASA DE CULTURA MARQUÉS DE GONZÁLEZ DE QUIRÓS, 20.00 h. Entrada lliure  05/03/2012 - 05/03/2012

Alfons el Vell centra l’etapa més esplendorosa del ducat reial de Gandia dins l’època tardomedieval que clou el Cisma d'Occident i el Compromís de Casp. Descendent del rei Jaume II, fou un noble ambiciós que concità, a la seu del senyoriu de Gandia, una cort brillant, culta i cosmopolita. Els vincles culturals amb la cort papal d'Avinyó i la circulació de la música produïda llavors en preciosos manuscrits propiciaren el desenvolupament de la música religiosa i cortesana que l’aristocràcia de la Corona d’Aragó va cultivar. Amant de la música, el duc de Gandia fomentà la interpretació i la vinguda de trobadors i ministrers a palau per amenitzar les vetlades. El nou estil, anomenat pels estudiosos Ars Subtilior, compta amb obres molt belles i, sobretot, intel·lectualment molt profundes. Capella Ducal presenta un acostament a les músiques de l'època, oferint, com a primícia, la peça Tu a per insignia, cant pla dedicat al rei Martí I l'Humà, oncle d’Alfons el Vell.

El CEIC prepara la commemoració dels 600 anys de la mort d'Alfons el Vell, primer duc de Gandia [22.06.12]

Gandia, 22 de maig de 2012. El Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell ha aprovat, en el seu últim Consell General, iniciar els preparatius de la commemoració del 600 aniversari de la mort del primer duc de Gandia, Alfons d’Aragó i Foix, més conegut com Alfons el Vell.
Entre els acords presos pel Consell General, celebrat el passat dimecres 20 de juny, destaquen l’encàrreg d’una composició musical en honor del duc, un auca i unitats didàctiques per divulgar la figura del duc entre els estudiants de la ciutat, i un cicle de conferències sobre la importància de la figura d’Alfons d’Aragó en la consolidació de Gandia com a ciutat.

També s’estudia la reedició del llibre Alfons el Vell, duc reial de Gandia, la primera biografia del personatge, feta per Jaime Castillo, publicada pel CEIC en 1999 i que a hores d’ara està exhaurida.

Entre d’altres acords, el Consell General del CEIC també va aprovar la publicació d’un mapa de la Safor, així com del catàleg de les seues activitats i edicions entre els anys 2005 al 2011.

Alfons d’Aragó (1332-1412), duc reial de Gandia
Alfons d’Aragó i Foix (es pronuncia “fosh”) conegut a Gandia com Alfons el Vell, era nét del rei Jaume II i membre de la casa reial de la Corona d’Aragó. Va ser primer duc de Gandia, primer comte de Dénia, primer marqués de Villena i comte de Ribagorça, entre altres importants càrregs nobiliaris i militars. A Gandia, va encetar les obres de l’església de Santa Maria (actualment col·legiata), va eixamplar el palau i la ciutat i va construir el monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Abans de morir als 80 anys, va ser candidat a rei de la Corona d’Aragó.

Mentrestant, a la Ribagorça, aquest esdeveniment queda en silenci.

LES ASSOCIACIONS DE LA FRANJA RECLAMEN EL RECONEIXMENT DELS CATALANOPARLANTS A ARAGÓ

Crida dels centres d'estudis de la Franja a la resta d'associacions culturals i centres d'estudis locals i comarcals a adherir-se al manifest en defensa de la unitat de la llengua catalana a l'Aragó.

Podeu enviar les vostres adhessions a: Associació Ascuma Associació Cultural del Matarranya: acmatarranya@gmail.com; Institut d'Estudis del Baix Cinca: ibc@iebc.cat: Cerib Centre d'Estudis Ribagórçans d'Estudis Ribagorçans: ce.cerib@gmail.com

-----------------------------------------------------------------------
Calaceit, 18 de juny de 2012

Les associacions culturals històriques de la Franja (Institut d’Estudis del Baix Cinca, Associació Cultural del Matarranya i Centre d’Estudis Ribagorçans) aplegades en la Iniciativa Cultural de la Franja i davant la nova proposta de Llei de Llengües del Govern d’Aragó

DECLAREM
-Que hi ha unanimitat en la comunitat científica a reconèixer els parlars de les nostres comarques com a llengua catalana. Rebutgem qualsevol denominació estranya i que no segueix la tradició científica. Qualsevol dubte al respecte hauria de ser resolt amb consultes als departaments universitaris corresponents. La llengua catalana és patrimoni de les nostres comarques històriques (Matarranya, Baix Cinca, Llitera, Ribagorça, Baix Aragó i Baix Aragó-Casp) i ja té una tradició de llengua estàndard fortament lligada a la producció literària dels nostres escriptors i l’ensenyament de la llengua a la Franja.
-Que aquest patrimoni es manté amb una fragilitat excessiva i des de principis de la dècada passada ja mostra els primers símptomes de substitució lingüística en les àrees més poblades, convertint-se el castellà en llengua d’intercomunicació entre catalanoparlants en importants capes de població jove.

-Que el manteniment de la llengua catalana com a patrimoni de les nostres comarques depèn del reconeixement de la llengua per part de les institucions, i especialment cal que l’ensenyament obligatori assegure la plena competència lingüística del català i el castellà de tota la població a les nostres comarques. Només una política decidida per l’alfabetització en català i en castellà de la població escolar pot salvar la fragilitat amb què es conserva viu aquest patrimoni cultural en l’actualitat.
-Els parlants del català i els de l’aragonès han de tenir els drets lingüístics assegurats per les institucions autonòmiques, provincials, comarcals i municipals, per tal de poder desenvolupar la seua activitat en la llengua que trien.
-Que ens preocupen profundament les declaracions sobre la derogació de la Llei de llengües vigent que qüestionen l’existència d’aquesta llengua i els drets lingüístics dels seus parlants.
EXIGIM
-Que es reconega la llengua catalana i la llengua aragonesa en la legislació aragonesa.
-Que s’asseguren les mesures necessàries per a la conservació de la llengua catalana i aragonesa a les comarques on és la llengua històrica.

-Que la llengua catalana i la llengua aragonesa formen part activa de l’ensenyament per tal que tota la població escolar conega la llengua pròpia de les seues comarques i el castellà.
-Que es facen d’una vegada, per part de les institucions, campanyes actives d’informació i conscienciació de la població d’Aragó del fet que el català i l’aragonès formen part irrenunciable del seu patrimoni cultural, com en forma part del de tota la humanitat.

Xarxes: S’imposa la línia dura en la derogació de la Llei de llengües

A; Xarxes i llengües

La Consellera Serrat ha anunciat la derogació de la Llei de llengües. En la la nota de premsa del Govern d’Aragó es desgranen els punts claus que dirigiran aquesta derogació. Hi ha quatre eixos vertebradors per a entendre la proposta:

•Reconeixement de l’aragonès oriental (sic) i supressió del català


•Creació d’una única institució estandarditzadora per a les dues llengües aliena a l’IEC i supressió del Consell Superior de les Llengües


•No es garantix l’alfabetització general de la població dels territoris en català.


•La Llei de llengües se suprimix i se substituix per una de nova. No es modifica l’anterior Llei.

S’imposa la línia secessionista de l’aragonès oriental per a suprimir el consens acadèmic respecte la llengua catalana, parlada a la Franja:

Concretamente distingue una zona de utilización histórica predominante de la lengua aragonesa propia del área oriental de la comunidad con sus modalidades lingüísticas. “La ley busca evitar –ha dicho- que las lenguas y sus modalidades lingüísticas puedan estar a merced de organismos reguladores ajenos a nuestra comunidad autónoma”.

El Partit Popular manté la seua oposició al reconeixement de la diversitat lingüística a Aragó, però invertix la tàctica per a erosionar-les, donat que a finals dels anys 90 el PP aragonès defensava l’existència del català i s’oposava al reconeixement de la llengua aragonesa.

Se distingue una zona de utilización histórica predominante de la lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica con sus modalidades lingüísticas.

En la nota de premsa només es menciona la denominació de català per a ressaltar-ne una suposada imposició

Derogar aquellos aspectos que imponen la denominada normalización del catalán y el aragonés.

El Govern d’Aragó farà una única Acadèmia que estandarditze el català (en diran aragonès oriental) i l’aragonès, de manera autònoma a la resta del domini lingüístic. A més, suprimix lo Consell Superior de les Llengües d’Aragó, òrgan assessor format majoritàriament per acadèmics i polítics representants de la diversitat de visions:

El Gobierno de Aragón contará con el asesoramiento de la Academia Aragonesa de la Lengua; una institución científica oficial que fijará las normas de uso de las lenguas y modalidades lingüísticas propias. Se unifican de esta forma la Academia de la Lengua Aragonesa y la Academia Aragonesa del Catalán. Desaparece además el Consejo Superior de las Lenguas de Aragón.

A més, la línia per a imposar aquesta nova política lingüística és la de derogació de l’antiga Llei, i no la seua modificació.

Una vez aprobada (el borrador del anteproyecto de ley) por las Cortes de Aragón supondrá la derogación de la Ley 10/2009 de 22 de diciembre.

Els mitjans de comunicació n’han fet una lectura acrítica, fent menció que se suprimix la imposició lingüística, tot i que la Llei no la preveia en cap apartat

•El Periódico de Aragón: El borrador de la nueva ley de lenguas suprime el carácter impositivo

•Heraldo de Aragón: La nueva ley plantea la promoción de la lengua aragonesa sin imposición

L’argumentació de fons de la presentació per part del Govern d’Aragó ha estat totalment cínica. A pesar d’haver presentat la línia més dura per a la modificació de la Llei de llengües, Serrat ha anunciat que “debemos poner más énfasis en lo que nos une que en lo que nos separa en materia de lenguas”. I també s’ha posat accent en una aparent potenciació d’estes llengües, a pesar de suprimir qualsevol punt de l’anterior Llei que en garantisca el seu aprenentatge per tota la població o l’ús amb l’administració:

El objetivo de la futura norma es “potenciar las modalidades lingüísticas locales como el mejor testimonio de nuestro patrimonio poniendo el acento en su protección, promoción y difusión”.

El texto reconoce el derecho de los hablantes a usar las lenguas y modalidades lingüísticas propias y garantiza que se promoverá su recuperación y enseñanza en las zonas de utilización, teniendo en cuenta siempre que su aprendizaje es voluntari

Así garantiza que, en las zonas de utilización, los ciudadanos podrán dirigirse a las administraciones públicas en las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, dando a las administraciones la posibilidad de contestar en ellas.

Així, la línia més dura del PP i del PAR s’ha imposat en la política lingüística aragonesa, incorporant un terme acientífic com el de l’aragonès oriental creat pels grups més radicals i violents enlloc de jugar amb les modalitats lingüístiques, o creant una nova acadèmia normativa que no distingeix entre català i aragonès. És possible que tota esta tàctica intente centrar el debat en les denominacions, per a desviar l’atenció del problema de fons: la substitució lingüística i la fragilitat sociolingüística del català i l’aragonès.

És una pena que a la roda de premsa hi ha hagut també el Director de Cultura Javier Callizo (PAR), qui l’any 2000 va defensar un Aragó trilingüe de manera brillant:

Creo que tenemos los aragoneses un modelo propio, un modelo trilingüe, porque es así; los aragoneses hablamos tres lenguas; eso, para quienes desearían sólo hablar la lengua del imperio, a lo mejor, es incómodo, parece una cosa de palurdos. A mí, que en Aragón tengamos tres maneras de vibrar, de sentir, de morir, me parece una de las mayores riquezas, y creo que, no sólo desde el punto de vista del patrimonio cultural, sino desde el punto de vista de la garantía de los derechos que se invocan en el Estatuto de Autonomía.

Erick el Belga publica les memòries i no es penedeix de robar el tresor Roda d'Isàvena

El passat mes de març aparegué de nou una notíciamolt dolenta per a la gent de Roda d'Isàvena i Montanyana en particular i per a la Ribagorça en general i es que aquests dies es podia tornar veure que René Alphonse Van der Berge, més conegut com a Erik el Belga pels diferents mitjans de comunicació: premsa, ràdio i televisió al publicar ara les seves memòries. El seu llibre, de més 600 pàgines, amb el títol ja ho diu tot:

"Por amor al arte. Memória del ladrón más famoso del mundo" (Ed. Planeta, Madrid, 2012).


A Erik el Belga, a la Ribagorça, el recordem pel robatori dels tresor de la Catedral de Roda d'Isàvena el 6 de desembre de 1979, d'on es va emportar la cadira i capa de Sant Ramon, una mitra i l' arqueta reliquiària de Sant Valeri, una pinta litúrgica, un bàcul pastoral i un sudari. Aquest robatori no fou l'únic, Catalunya, Aragó, Navarra i molt especialment Castella i Lleó foren els seu objectiu principals de més de 40 robatoris a Espanya dels 600 que ha realitzat.

A Roda d'Isàvena, també el recordem al juliol de 1995 en que el rector Mn. José Leminyana (EPD), que va rebre la encomienda de Alfonso X el Sabio al 2001 (a mans del Delegat del Govern a l'Aragó) i Acadèmic de la Real Academia de San Luis, a Saragossa (al 2008) ; li va perdonar i va organitzar una exposició de pintures seves que va regalar a Mn. Leminyana, per a que les vengués i rehabilités un tríptic. El lladre va assegurar al rector que coneixia ón eren dos bàculs i d'una peça de la famosa cadira de Sant Ramon. Més endavant, al 2002, torna a Roda d'Isàvena amb un equip d'una televisió per a poder netejar públicament la seva imatge i ajudar al retorn dels béns.

Al 2009, Documentos TV feia un reportatge de tota la seva vida i el portava a Roda d'Isàvena. Imatges de l'homenatge i una entrevista a Mn.Leminyana, grabades uns anys abans, una conversa amb l'alcalde del PP, Alberto Lamora, completen aquesta obra.
Veure a polítics, a clergues agraïnt la seva obra, a gent i monges considernt-ho un sant i un salvador de l'art pel fet de pintar i per fer comèdia ens demostra fins a quin punt som un país de pandereta
[rtve 658435]
Avui, al 2012 sabem, que la seva escenificació i els seus penediments no són reals; que tot ha estat una farsa del més gran lladre del món, que encara viu a  Andalusia i, no sabem fins a quin punt, Mn.Leminyana ho sabia o no. És a dir que aquest lladre porta quasi dues dècades rient-se dels ribagorçans amb el consentiments d'aquells que li han fet homenatges públics, tant dels mitjans de comunicació, com del clergat i dels polítics. 

Ara, ha publicat les seves memòries, i les aparicionsa Catalunya Ràdio

deia que "Robar art és un paler i a sobre em pagaven per fer-ho!".Sols li falta dir: "Qué burros són estos españoles".

A El Imparcial, Jacinta Cremades parla de Roda d'Isàvena, del llibre i de lladre en aquest article    :

Por amor al arte, o por amor al dinero, último golpe de Erik el Belga

Erik el Belga se atreve a reivindicar “su amor al arte” en un libro cuando, aparte de robar, destruía a pedazos tapices, sillerías y cuadros españoles, nuestros tesoros, para sacar más dinero.

Jacinta Cremades

06-03-2012

"En los informativos de las 21:00, de La 1, el lunes por la noche, salió una entrevista con Erik el Belga que dijo, muy seguro de sí mismo, que le gustaría que su próximo robo fuera la Gioconda. Lo tiene difícil ya que, más que robar, lo que hizo este extranjero es destruir nuestro patrimonio más valioso, que estaba, hace unos años, sin ningún sistema de seguridad. Lo encarcelaron, tras tan horribles robos y destrozos, hasta que su abogada, con la que se casó, consiguió sacarlo de la cárcel. Así cualquiera, Erik, incluso un niño hubiera podido coger esas obras que estaban al alcance de la mano, pero un niño, en nuestro país, tiene bastante más decencia y honestidad.

Lo que más me sorprendió en la entrevista fue la ignorancia pasmosa de algunas personas en España que aun pueden hacer publicidad en el telediario de mayor audiencia a un hombre que no solo ha desvalijado nuestro patrimonio español, sino que lo ha destrozado, en trocitos, para venderlo a particulares y museos extranjeros, sin que el arte, aunque ahora insista en lo mucho que lo “ama”, le haya importado un comino. ¿Es que esas personas que hablan de un ladrón histórico no saben que, por ejemplo, destrozó con una sierra la Silla de San Ramón, del siglo IX, que permanecía intacta desde hacía mil años, en la Catedral de Roda de Isábena, provincia de Huesca? Y ello porque la pieza única era invendible y, en cambio, sí que podía comerciar con los fragmentos. Como ese destrozo, centenares, por el amor al dinero, que eso sí que lo ama el señor Erik, en un país como el nuestro que aun hoy es capaz de hacerle publicidad a su libro en el telediario de mayor audiencia. Bravo por nosotros.

Siempre recordaré, a mis veinte años, un domingo en dicho pueblo, declarado Monumento Nacional en 1924 por su catedral románica, pero cuyo tesoro, como muchas otras iglesias españolas, sufrió el expolio por culpa de este señor al que ahora le hacen publicidad. Ese día en misa, uno de los fieles exclamó, de repente, “pero si ese es Erik el Belga”. Había venido en momentos que tuvo de “mea culpa” y de “aunque rompa y destroce, no se equivoquen yo amo el arte”, para ganarse la confianza del pueblo español. Cuando escucharon tal grito los demás asistentes, lo acorralaron. Lo echaron con la mirada, lo llamaron impostor, mentiroso, falso, ya fuera de la iglesia, le tiraron tomates, pero nadie pronunció ni un solo insulto. A mis 20 años, me quedaron bien claras la importancia de la moral y la cobardía de este señor que, además, pensaba que todos, en España, íbamos a tener una memoria corta y que le íbamos a seguir entregando nuestro dinero.

Si hay algo que tengo claro es que yo seré la primera que no le compraré su libro, ni le entregaré mi dinero al impostor".