Guia d'indrets mítics i llegendaris de la Ribagorça romànica
Coll, Pep (Text) i de Moner, Jep (Fotografia)Sinopsi
Les valls pinirnenques de la Ribagorça situades entre
Catalunya i Aragó, conserven un valuós patrimoni mític i llegendari que
es materialitza en indrets geogràfics singurals (coves, congostos,
penyes, altiplans...) i en monuments artístics (esglésies, monestirs,
ponts, megàlits...)
Tots aquests llocs constitueixen el suport material d'històries
protagonitzades per personatges ancestrals. Es tracta de relats i
creences que s'expressen, sovint en clau fantàstica, les pors i les
il·lusions, els rituals màgics i les devocions religioses, els records
ancestrals en definitiva, de l'imaginari pirinenc. De la Casa encantada
(construïda per una geganta i habitada per encantades) fins al Castell
del Turbó (autèntic Olimp de les bruixes del nord de la Península) la
guia ressegueix un centenar d'indrets, un viatge fabulós per les
fantasies mil·lenàries d'una gent ue ha hagut de sobreviure en un medi
hostil com és l'alta muntanya.
Biografia
Pep Coll (Pallars Jussà, 1949) ha publicat una trentena d'obres en els
diversos gèneres de literatura infantil i juvenil, "Què farem, què
direm?", reculls de llegendes "Muntanyes Maleïdes, llegendes d'arreu de
Catalunya" i novel·les "El salvatge dels Pirineus" (Premi Sant Joan
2005) i "Les senyoretes de Lourdes" (Premi Sant Jordi 2007). Bona part
de la seva obra es basa en ambients i personatges del Pirineu.
Jep de Moner (Bonansa, 1949) és fotoperiodista del diari Segre, de LLeidam des dels seus inicis. Membre de l'equip de refundació d'El Ribagorzano, diari fundat per Joaquín Costa a Graus. Col·laborador i fotògraf de publicacions com Viatge al Pirineu Fantàstic amb Pep Coll, o Pra astí n'enllà: cançons, balls, dites i pregràries de l'Alta Ribagorça aragonesa, amb Artur Blasco. Actualment continua lligat a la redacció del diari Segre com a corresponsal a les comarques de l'Alta Ribagorça i la Vall d'Aran.
Jep de Moner (Bonansa, 1949) és fotoperiodista del diari Segre, de LLeidam des dels seus inicis. Membre de l'equip de refundació d'El Ribagorzano, diari fundat per Joaquín Costa a Graus. Col·laborador i fotògraf de publicacions com Viatge al Pirineu Fantàstic amb Pep Coll, o Pra astí n'enllà: cançons, balls, dites i pregràries de l'Alta Ribagorça aragonesa, amb Artur Blasco. Actualment continua lligat a la redacció del diari Segre com a corresponsal a les comarques de l'Alta Ribagorça i la Vall d'Aran.
Col·lecció: Azimut Turisme , núm 13
Presentació: De la Casa Encantada al Castell del Turbó........................9
I. Valls de Viu i de Malpàs...........................................................................13
1. La Casa Encantada (Pinyana).............................................14
2. Cal Xollat de Perves............................................................16
3. El Graller del Portús...........................................................174. Les bruixes dels Prats d’Adons............................................18
5. La Roca dels Corbs (Abella d’Adons)..................................19
6. La Cova dels Encantats (Viu de Llevata).............................20
7. Casa Casós de Montiberri...................................................21
8. Origen del nom Malpàs......................................................22
9. Els barons d’Erill................................................................23
10. Ermita de Santa Margarida (Erillcastell)...........................25
11. Peranera, poble embruixat................................................27
12. La Bassa del Dimoni (Raons)............................................28
II. La Terreta......................................................................................31
1. El pas del Portús i l’ermita de Sant Gervàs..........................32
2. La cova del Sanat (Llastarri)................................................33
3. Els frares de Llastarri..........................................................35
4. L’azina del Consell (els Masos de Tamúrcia)........................36
5. El mas de la Mel (la Torre de Tamúrcia)..............................37
6. Cal Casolà de la Torre de Tamúrcia.....................................38
7. Esplugallorna (Espluga de Serra)........................................39
8. Els Graller de Castellet.......................................................41
9. Cal Rei d’Esplugafreda.......................................................42
10. El Graller d’Esplugafreda..................................................44
III. Del Pont de Montanyana a Betesa................................................47
1. Ca l’Apotecari (el Pont de Montanyana).............................48
2. Mare de Déu de Baldós (Montanyana)...............................49
3. Ermita de Santa Baldesca (Coscolla)...................................51
4. El Forat de les Encantàries (Berganui)................................52
5. El Sant Crist d’Areny..........................................................53
6. La Paül d’Iscles...................................................................55
7. Serra Crestada i el Brocó de Canada (Cornudella)..............56
8. Cal Senyor de Puimolà.......................................................59
9. Casa Carrera (el Sas)...........................................................60
10. El Serrat dels Confossos (el Sas)........................................62
11. La bruixa de Soperuny......................................................63
12. Casa Alós de Soperuny.....................................................65
13. Prodigis del monestir d’Alaó (Sopeira)..............................66
14. Els Pouets de la Canal (Santorens)....................................69
15. La Llengua de Tambor (Betesa)........................................71
16. Cova i ermita de Rigatell (Betesa).....................................72
17. La font dels Bassons (Santolària).......................................73
IV. El Pont de Suert i rodalies.............................................................75
1. Llegendari del monestir de Lavaix.......................................76
2. El retaule de Sant Sebastià (el Pont de Suert)......................79
3. La padrina de Suert............................................................80
4. La Font de la Mola Encantada (Buira)................................81
5. Mare de Déu de la Mola (Sirés)..........................................82
6. Ermita de Sant Salvador (Irgo)...........................................84
7. El conte dels gegants de Pustellí (Sarroqueta)......................86
8. Santa Maria de Sarroqueta..................................................89
V. La Vall de Boí.................................................................................91
1. Saltabancals de Saraís..........................................................92
2. Les Encantàries de Barruera................................................93
3. El cementiri de Durro........................................................95
4. Sant Quirc de Durro i de Taüll...........................................97
5. Les bordes de Basco (Erill la Vall).......................................98
6. Les falles de Boí................................................................100
7. Casa Perneri (Taüll)..........................................................102
8. La cova de l’Osso (Taüll)..................................................103
9. El conte dels tres campanars.............................................104
10. Ermita de Sant Nicolau (Aigüestortes)............................105
11. Santuari de Caldes..........................................................106
VI. Valls de Barravés i del Baliera......................................................109
1. Les misterioses dones dels Carantos (Vilaller)...................110
2. Mare de Déu de Riupedrós...............................................111
3. El camp dels diaplerins (Vilaller)......................................113
4. La boga de Senet..............................................................114
5. El Caçador d’Aneto..........................................................115
6. El castell d’Estrada (Aneto)...............................................117
7. Santuari de Viuerri (Montanui)........................................118
8. Ermita de Sant Aventí (Montanui)...................................120
9. El Clot de l’Infern (Casterner)..........................................121
10. L’esgarrapada de l’ós (Casterner).....................................122
11. Casa Francés de Castanesa..............................................123
12. La Roca dels Moros (Siscarri).........................................125
VII. Les Paüls i Bonansa...................................................................127
1. La Taula dels Tres Bisbes...................................................128
2. La collada de Mossèn Pateta (Nerill).................................129
3. Les bruixes de les Paüls.....................................................130
4. Els moros de Rins i Pedrafita............................................132
5. El senyor d’Espés..............................................................133
6. El Forat de la Portella (Abella d’Espés)..............................134
7. L’ermita de les Ares...........................................................136
8. Origen de Bonansa...........................................................137
9. Casa Navarri de Bonansa..................................................139
10. Les encantàries dels Plans...............................................140
11. El castell de Pegà............................................................143
VIII. La vall de Roda........................................................................145
1. El pas de la Croqueta (Ballabriga).....................................146
2. El monestir d’Ovarra........................................................147
3. Els casals de les Entuixasses (Castrocit).............................148
4. Santuari de la Mare de Déu del Cis (Beranui)...................150
5. El Graller de la Senyora (Beranui)....................................152
6. Ermita de Sant Sadurní (Visalibons).................................154
7. Les fonts de Sant Cristóbal (Biascas).................................156
8. El pont de Serradui..........................................................158
9. El Tossal dels Moros.........................................................159
10. Colls de Vent i de Diana.................................................160
11. La potada del cavall de Santiago (Sant Esteve del Mall).....161
12. Llegendari de la catedral de Roda...................................162
13. La silleta de Sant Ramon................................................165
14. El Rocal de la Ribera (Villacarli).....................................167
15. La font de la Pedrenya....................................................168
16. Ermita de Sant Adrià del Turbó......................................169
17. El Castell del Turbó........................................................171
Fonts bibliogràfiques........................................................................173
Agraïments.......................................................................................177
Els Pirineus: màgia i fantasies
Secrets i llegendes d'una serralada mítica
Article a Mètode.
per Pep
Coll
© Carles
Santana
La vall d’Arròs, dins
de la vall d’Aran als Pirineus catalans. Diverses llegendes populars expliquen
l’origen de la serralada. Segons una d’elles, uns pastors es negaren a donar
almoina a un pidolaire, que en realitat era Nostre Senyor. Com a càstig, els va
maleir i els prats quedaren convertits en geleres, els ramats en tarteres i els
pastors i gossos en tossals de roca.
la formació de la
serralada
Conten que, al principi dels
temps, Déu va fer el món llis i pla com el palmell de la mà. Aviat, però, el va
trobar massa monòton i va voler donar-hi una mica de varietat posant-hi
muntanyes. Va omplir un sac de rocs, se’l carregà al coll i va anar a fer un
volt per l’esplanada d’aquell món nou de trinca. De tant en tant, quan es
cansava de camí pla, treia una pedra del sac i la llençava al seu davant. Tot
just tocar a terra, la pedra creixia i creixia fins convertir-se en una
muntanya. Vet aquí que quan Déu passava per l’indret on avui hi ha els Pirineus,
se li va rebentar el sac sense adonar-se’n, de manera que va deixar al seu
darrere una llarga escampadissa de pedres. Aquest és l’origen dels
Pirineus.
Llegenda popular
La llegenda, esmentada per
Juan Avilés en el seu viatge de l’any 1892 al Pallars, l’Aran i Andorra, i
posteriorment recollida per Joan Amades, és una de les explicacions mítiques
sobre la formació de la serralada, no pas l’única. Segons una altra llegenda
molt coneguda a banda i banda dels Pirineus, aquestes muntanyes eren en temps
antic un autèntic paradís per al bestiar. Fins que un dia es presentà un
captaire demanant almoina i els pastors, en comptes d’acollir-lo, li van abuixar
els gossos. El pidolaire, que en realitat era Nostre Senyor, els va maleir, i a
l’acte els prats quedaren convertits en geleres, els ramats en tarteres i els
pastors i gossos en tossals de roca. Tot i que el fet va tenir lloc al massís de
la Maladeta, la maledicció divina va esquitxar les valls properes, des de
l’Éssera fins al Segre.
La tercera llegenda ens arriba
des de l’antiguitat clàssica per tradició llibresca. Ens conta que quan Hèrcules
travessava les terres del sud de la Gàl·lia pel enfrontar-se al monstre hispànic
Gerió, fou acollit pel rei Bèbrix, pare de la princesa Pirene. L’heroi
s’emborratxà i, sota els efectes del vi, va seduir la noia amb falses promeses
de matrimoni. Aconseguit el seu propòsit, el galifardeu va continuar el seu
camí, deixant la noia abandonada al palau de son pare. Mesos més tard, Pirene,
després de donar a llum una serp, va fugir horroritzada cap al bosc, on fou
devorada per les feres. En tornar de l’expedició, l’heroi trobà les despulles de
la infortunada princesa, dispersades pel bosc. Les recollí i després de
donar-los sepultura, aixecà damunt la tomba un grandiós mausoleu de pedra. I
batejà tot aquest muntanyam amb el nom de Pirene.
Els Pirineus, doncs,
s’originen per un error o per una maledicció divina, segons les dues primeres
versions; o bé per la violació d’una princesa, segons la tercera. Decididament,
la visió tradicional que tant els pirinencs com els erudits forasters tenen
d’aquestes muntanyes no és pas gaire afalagadora.
Refugi de llegendes i de
pràctiques de màgia
Tot i la diversitat geogràfica
de la serralada pirinenca (a causa de la major o menor alçada de les muntanyes i
de l’orientació de les riberes) les valls de la cara nord i les que miren cap a
migdia comparteixen arrels culturals comunes. La teoria és corroborada tant per
la toponímia d’origen bascoide que el filòleg Joan Coromines identifica gairebé
de cap a cap dels Pirineus, com també per la cultura popular. En aquest cas és
l’etnògraf R. Violant i Simorra en l’obra El Pirineo español, el seu
principal defensor. En les valls pirinenques que s’aboquen cap al sud (les que
personalment hem estudiat) hi van sobreviure fins ben avançat el segle xx un bon reguitzell de narracions mítiques i de
pràctiques i rituals màgics. Les causes de la pervivència són diverses.
En primer lloc, cal esmentar
el profund arrelament que trobà en aquestes valls la cultura preromana,
segurament de tronc bascoide. Les posteriors invasions històriques (romans i
sarraïns) no van afectar-les gaire; almenys la incidència fou molt més
superficial que no pas a les planes baixes o a la costa. L’aïllament geogràfic
és un altre factor ben evident. Les serralades transversals de la banda sud
(Prepirineu, Montsec, etc.) tanquen encara més l’accés a unes valls ja de per si
prou allunyades de les grans ciutats. En realitat, fins a començament del segle
xx, les valls pirinenques (almenys les del Pirineu
català) dormen el somni tranquil de la tradició, alienes a qualsevol canvi que
vingui de fora. A partir de llavors, però, els excursionistes, els viatgers i,
sobretot, els enginyers de les hidroelèctriques comencen a despertar els
pirinencs a la modernitat. Finalment, tenim el paisatge. No hi ha dubte que una
geografia variada en canvis estacionals, pròdiga en penya-segats esfereïdors i
en cims celestials, en boscos misteriosos i en congostos i coves infernals ha de
ser més propensa a la fantasia dels seus habitants que no pas la monotonia dels
horitzons de la terra plana o del mar. No només els somnis de la raó, també els
accidents del terreny engendren monstres. Uns monstres potser esgarrifosos en el
passat, però que, vistos des d’ara, ens semblen deliciosament fantàstics.
A continuació espigolarem
alguns exemples de narracions mítiques i de pràctiques màgiques, extretes dels
tres regnes clàssics de la natura: roques, plantes i animals.
La
muntanya herniada
L’heroi medieval Rotllan,
nebot llegendari de Carlemany i protagonista de La Chanson de
Roland, ha deixat de cap a cap dels Pirineus una seixantena d’indrets
batejats amb el seu nom. La majoria tenen a veure amb algun accident geogràfic
singular (roques, penyes, passos de muntanya...) o amb monuments megalítics, que
la imaginació popular ha interpretat com obra de gegants. L’obra més famosa i
espectacular és sens dubte l’anomenada Bretxa de Rotllan, un pas tallat a la
roca entre el Pirineu aragonès (Parc Nacional d’Ordesa) i la vall de Gavarnie,
que el gegant va obrir a cops de d’espasa, després de ser derrotat pels sarraïns
a Orreaga (Roncesvalls). El gegant va tenir temps per baixar fins al País
Valencià per obrir a cops de punyal una altra osca impressionant a la muntanya
del Puigcampana (Marina Baixa). La coltellada de Rotllan és l’obra del gegant
més allunyada dels Pirineus.
«En les valls
pirinenques que s’aboquen cap al sud van sobreviure fins ben avançat el segle XX
un bon reguitzell de narracions mítiques i de pràctiques i rituals
màgics»
© Jep de Moner
Les terres pirenenques són plenes d’espais màgics i
fantàstics. En la imatge, el santuari marià d’Erboló, el més miraculós del
Pallars. Tant nois com noies hi anaven per trobar parella, al temps que les
dones casades demanaven a la Verge tenir criatures. Els santuaris marians, i
particularment la devoció a la Mare de Déu, sovint eren cristianitzacions d’un
antic culte a les janes o encantades, que també tenien virtuts fecundants.
© Jep de
Moner
La impressionant osca
de la Bretxa de Rotllan, vista des de la banda espanyola. S’explica que un
gegant va ser el que va obrir el pas, tallat a la roca, entre el Pirineu
aragonès (Parc Nacional d’Ordesa) i la vall de Gavarnie, després de ser derrotat
pels sarraïns a Orreaga (Roncesvalls).
«Una geografia variada en canvis estacionals,
pròdiga en penya-segats esfereïdors i en cims celestials, en boscos
misteriosos
i en congostos i coves infernals ha de ser
propensa a la fantasia dels seus habitants»
A l’altre extrem dels gegants
trobem els minairons, uns éssers fantàstics tan remenuts que en un
canut d’agulles o de canya, on se solen guardar, n’hi caben milers. Quan algú
obre el canut màgic, els minairons surten a raig com un eixam de mosques, tot
exigint una feina. «Què farem, què direm?», rondinen sense parar. En cas que
l’amo no els mani re, se li entortolliguen al coll i l’escanyen. Treballadors
incansables i eficaços, poden realitzar qualsevol treball en un obrir i tancar
d’ulls, per bé que la seva especialitat és netejar de pedres una zona de la
muntanya i amuntegar-les totes en un determinat indret. A les comarques del
Pirineu occidental de Catalunya hi ha molts munts de pedres, sovint coneguts com
tarter dels Minairons, obra d’aquests treballadors fabulosos. Els més coneguts
es troben a la comarca de l’Alt Urgell: el Ras de Conques (Ars) i el Tarter dels
Minairons (la Guàrdia d’Ares).
© Jep de
Moner
Un dels molts «tarters
de minairons» dels Pirineus, a tocar de la carretera del port del Cantó (Pallars
Sobirà). Els minairons són uns éssers fantàstics tan remenuts que en un canut
d’agulles o de canya, on se solen guardar, n’hi caben milers. La seua
especialitat és netejar de pedres una zona de la muntanya i amuntegar-les totes
en un determinat indret. 
© Jep de
Moner
Es deia que l’amo de
cal Servós de Castellàs (Alt Urgell) tenia el diabòlic canut dels minairons. Els
minairons eren treballadors incansables que podien realitzar qualsevol feina en
un obrir i tancar d’ulls.
Abunden també els exemples de
maledicció divina. Conta la llegenda que vivien a Espot dos caçadors empedreïts,
que pel vici de la caça no respectaven festa ni feina. El dia de l’aplec de sant
Maurici van pujar a l’ermita com tota la gent del poble. En el moment més
solemne de la missa, quan el capellà aixecava l’hòstia, els caçadors van albirar
de la porta estant un isard que peixia vora l’estany. Sense pensar-s’ho gaire,
es van aixecar d’un bot i van sortir per caçar-lo. L’animal arrencà a córrer en
direcció a la muntanya. Perseguit pels caçadors, travessà el bosc, enfilà la
tartera i continuà amunt, grimpant per la canal que separa els dos turons. Quan
els caçadors van guanyar el coll de l’enforcadura, la bèstia s’havia fet
fonedissa. A l’acte un llamp del cel els fulminà i van quedar transformats per
sempre, ells i el gos, en estàtues de roca. Avui, amb una mica d’imaginació,
encara es poden veure les dues siluetes humanes, retallades a l’enforcadura dels
Encantats, la muntanya del Parc Nacional de Sant Maurici a què han donat
nom.
El meu amic Xavier Macià va
néixer l’any 1961 a cal Forn de Viu de Llevata, un poblet de l’Alta Ribagorça.
La seva mare, en adonar-se que el nen estava herniat, va encomanar-lo a sant
Gervàs, un sant especialista en criatures trencades. La dona va materialitzar
la prometença portant el nen a coll fins a l’ermita del sant, situada a dues
hores i mitja de Viu per un camí pedregós i ple de punxes, l’últim tram del qual
la dona va fer descalça. L’indret més peculiar del trajecte és el pas del
Portús, un congost tan estret que sembla obert amb un cop de destral, que
travessa per dins la barrera calcària de la muntanya de Sant Gervàs. La capella
del sant cau una mica més avall, ja a la banda coneguda com la Terreta. Sembla
evident, doncs, que els antics habitants de la zona devien creure que el fet de
passar una criatura trencada per dins de «la muntanya herniada» comportava
poders màgics. Probablement sant Gervàs és la cristianització d’alguna altra
divinitat anterior. Sigui el que sigui, l’important és que el bonyet de l’hèrnia
va desaparèixer del ventre del petit Xavier i mai més se n’ha sentit. I això que
de gran ha hagut de realitzar feines feixugues, com ara segar l’herba dels prats
costeruts, donar classes de literatura a joves universitaris i escriure
versos.
Secrets de les plantes
Si la muntanya herniada no
hagués guarit el Xavier, la mare podia recórrer també als poders del roure
herniat, tot i que aquest ritual, a banda de considerar-se primitiu a mitjan
segle passat, era més complex i necessitava l’ajut d’altres persones. Per dur-lo
a terme calia buscar pel bosc un roure jove (la soca si fa no fa com el canell
d’una persona) i dos homes, un que es digués Joan i l’altre Pere. La nit de sant
Joan, a les dotze en punt, s’esberlava el tronc de l’arbre, de dalt a baix,
procurant que no s’acabés de trencar. Llavors el Joan agafava la criatura en
braços i la feia passar entremig de l’esberla, tot dient: «Teniu, Pere, aquí us
dono la criatura trencada.»El Pere l’agafava des de l’altre cantó de
soca i la tornava al Joan també per l’interior de l’arbre: «Teniu, Joan, jo us
la torno curada.» El pas de la criatura s’havia de fer nou vegades
seguides. Després, s’ajuntava l’esberla i es lligaven els troncs, ben ferms amb
draps i cordills. Si l’esberla cicatritzava, la criatura també es guaria.
L’arbre havia de ser un roure, un dels arbres sagrats dels pirinencs i també
dels bascos.
Quant a plantes màgiques,
especialment amb qualitats guaridores, cal parlar de les encantades,
que en coneixien els secrets. El mite que ha perviscut ben viu a les valls
pirinenques fins al segle passat. Les encantades eren dones fantàstiques que
vivien amagades a l’interior de les coves, esplugues i avencs, no gaire lluny de
la població i, generalment, prop d’un curs d’aigua. Arreu de la serralada
presenten diverses denominacions: encantades (Catalunya en general),
fous (Cerdanya), encantàries (Ribagorça), janes (vall
de Capdella), moras (Aragó), hades o blanquetes (Pirineu
gascó) i laminak (Pirineu de Navarra). Es tracta d’un mite complex i
polivalent, estretament lligat al món vegetal. Aquesta llegenda, recollida a la
vall de Cardós (Pallars Sobirà) n’és un exemple significatiu:
Conten que, fa molts anys, la
gent de casa Peretó d’Aineto van tenir la sort de caçar una encantada i la
tenien tancada a la cuina. Era com una dona normal, però molt petita i es negava
a parlar. Una nit, poc després que la mestressa hagués posat una olla de llet al
foc perquè bullís, l’encantada va cridar: «Corre, corre! Que la llet s’escapa!»
La dona s’abocà cap a l’olla per evitar que sobreeixís la llet, moment que
l’encantada aprofità per fugir de la cuina. Abans de passar la porta, la doneta
va dir una altra cosa: «Mai no sabreu per a què és bona, l’arrel de la
roma.»
Llegenda
popular
© Jep de Moner
A la roca de les Set
Cadolles (Bonansa, Alta Ribagorça) les encantàries o encantades estenien la
bugada. Aquests éssers fantàstics coneixien els secrets màgics de les plantes.
Tot indica que es tracta d’antigues divinitats relacionades amb la natura, que
serien esborrades o reconvertides pel cristianisme.
«Les encantades eren dones fantàstiques que
vivien amagades a l’interior de les coves, esplugues i avencs, no gaire lluny de
la població i, generalment, prop d’un curs d’aigua»
La roma és una planta d’arrels
gruixudes que abunda en prats i pletius (probablement la Rumex crispus,
segons Coromines). La gent del país assegurava que servia per a alguna cosa
important, però cap persona humana sabia explicar per a què. Es veu que tan sols
les encantades en coneixien el secret. Tot indica que es tracta d’antigues
divinitats relacionades amb l’aigua i la vegetació que posteriorment seran
esborrades pel cristianisme o bé, reconvertides en el cultes marians. Alguns
detalls del mite així semblen demostrar-ho: que rebin també el nom de
janes (derivat de Diana, deessa romana dels boscos i de les fonts), que
segons la llegenda van desaparèixer dels pobles perquè no suportaven els so de
les campanes o finalment que, per exemple, la mare de Déu dels Dolors del poble
avui deshabitat de Montsor (al sud de Collegats) fos trobada segons la llegenda
al Forat dels Encantats. En aquest sentit, segons l’antropòloga Isaure Gratacós
(1987) el cas de Lourdes és el més evident, a pesar que l’Església oficial hagi
aconseguit esborrar de la història del santuari alguns detalls sospitosos. Per
exemple, que la gent del poble coneixia la cova de Massavielha com era
tuta deras hadas. De fet, l’aparició no va ser reconeguda com la
Verge Maria fins les darreres aparicions, i «Allò», com li deia Bernadeta,
s’apareixia vora una gavarrera (arbust sagrat dels pirinencs). En fi, que
Bernadeta per entrar en trànsit, a part d’empastifar-se la cara de fang, havia
de menjar herbes.
L’indret on el bou es va
aturar
L’ós bru és l’animal salvatge
més mitificat dels pirinencs. Els andorrans i els pallaresos del Sobirà no
parlen de l’ós, sinó de l’óssa. Així, en femení, com la natura. De fet,
l’animal es comporta com la natura: a l’hivern es refugia sota la neu, on ha de
romandre adormit fins a les portes de la primavera. Per altra banda, l’ós és
l’animal més corpulent del bosc i el que té un comportament més semblant a
l’humà, ja que és capaç de redreçar-se damunt les potes del darrere (els
pirinencs desconeixien els simis). No és estrany, doncs, que la llegenda el
consideri originàriament com un home maleït per Déu (un ferrer pelut i renegaire
que Déu va convertir en ós). Deu ser per aquests orígens que l’ós demostra una
cura especial (exemplar per a les persones) en la tasca d’educar els seus fills.
L’ós era, en definitiva, un pobre ferrer convertit en bèstia per maledicció
divina i, a la vegada, la mateixa mare natura personificada.
Si l’ós és l’animal emblemàtic
del bosc (la fera salvatge), el bou o la vaca és l’animal totèmic del corral.
Gràcies a aquest animal, els pirinencs han pogut sobreviure al llarg de segles
en un medi hostil. La raça vacuna els ha donat aliment (carn i llet), roba
d’abric i calçat (la pell) i, sobretot, força per treballar el camp (els bous).
No és estrany, doncs, que bous i vaques, a part de trobar l’indret on hi ha
imatges sagrades amagades (com arreu de Catalunya), a part de donar nom a la
vall de Boí (coneguda en els primers textos medievals com vallis
bovinus), siguin també els encarregats de guiar els humans muntanya avall i
indicar l’indret on han d’aixecar el nou poble.
© Jep de
Moner
Vaques pasturant pel
prat del santuari de Santa Maria d’Àneu (Pallars Sobirà). Els habitants dels
Pirineus han aprofitat l’aliment, la roba i la força de treball que les vaques i
els bous els han proporcionat. No és extrany, doncs, que, a més de donar nom a
indrets com la vall de Boí, aquests animals siguen els protagonistes de diverses
llegendes pirinenques.
«Si l’ós és l’animal emblemàtic del bosc, el
bou o la vaca és l’animal totèmic del corral. Gràcies a aquest animal, els
pirinencs han pogut sobreviure en un medi hostil»
Aquesta llegenda, que combina
l’animal-guia amb el paradís perdut i amb un tema tan actual com és el canvi
climàtic, és sens dubte una de les narracions més precioses i significatives
dels Pirineus. La trobem a Arinsal (Andorra), a la Cerdanya i en altres indrets
dels Pirineus gascons. L’any 1993, quan aplegàvem material narratiu per a la
confecció del llibre Viatge al Pirineu fantàstic, vam escoltar-la de
llavis del Florenci de casa Ignàsia de Lles de Cerdanya, tal com ell l’havia
sentida explicar als seus padrins.
Origen llegendari de Lles de
Cerdanya
Al capdamunt de la Tossa de
Sirvent, a més de 2.800 metres d’altura, hi havia en temps antics una cabanya on
vivia una família de pastors formada pels vells, el matrimoni jove i un nen de
set o vuit anys. Era una època que no nevava ni feia fred, de manera que el
bestiar pasturava tot l’any per la muntanya, verda estiu i hivern. Un matí el
nen es va despertar d’hora i com que tenia ganes de fer un riu, es va llevar per
sortir a orinar fora. En obrir la porta de la cabanya es va quedar meravellat
davant un espectacle que no havia vist mai. Va tornar cap a dins a despertar els
pares:
—Pare, mare, correu, sortiu! Plouen flocs d’una mena de
llana neta, fredíssima.
© Jep de Moner
L’estany del Diable (Tavascan, Pallars Sobirà), conegut com la
porta a l’infern per una llegenda que narra les conseqüències diabòliques de
l’aparició d’un marrà negre i banyut emergint de les aigües d’aquest llac.
Els pares, que tampoc no
coneixien la neu ni havien vist mai nevar, van anar a comunicar aquest estrany
fenomen al padrí de la casa, un home tan vell que no podia caminar i no es movia
del llit en tot el dia. El vell va remugar:
—Ja tenim aquí la neu altra
vegada!
Va dir que havia sentit
explicar al seus padrins que en temps antics allà dalt no s’hi podia viure
perquè feia molt fred i la neu, que cobria la muntanya bona part de l’any, no
deixava créixer les pastures. Ara, doncs, que la neu havia tornat, havien de
tocar el dos i baixar a establir-se en un lloc més fondo de la vall. Va
advertir-los que abandonessin la cabanya de pressa i tiressin avall sense
entretenir-se, ni amoïnar-se per ell, que només els seria una nosa durant el
viatge. Que no patissin, doncs, per un vell, que aviat moriria. Ja l’enterraria
la neu. Els joves no ho acabaven de veure clar:
—La vall de la Cerdanya és molt
fonda, pare. Expliqueu-nos fins on hem d’arribar.
El vell els va dir:
—El bou us guiarà. Engegueu-lo
muntanya avall i a l’indret on el bou s’aturi, hi construïu la nova casa.
Així ho van fer. Agafats a la
cua del bou es van posar en marxa enmig d’una tempesta de neu, tan espessa que
no s’hi veia a dos dits del nas. Al cap de molta estona de lliscar costes avall,
van sortir de la boira i poc després, el bou es va aturar. En aquest planell de
més avall d’Arànser, conegut com Casanadill, els fugitius de la neu van aixecar
la nova barraca, la primera casa del poble de Lles de Cerdanya.
Bibliografia
Amades, J., 1949. El
Pirineu. Tradicions i llegendes. La Llumenera. Barcelona (Reeditat en 1997
per Garsineu, Tremp.)
Avilés, J., 1993. El
Pallars, Arán y Andorra (Notas e impresiones de un viaje, 1892). Garsineu.
Tremp.
Coll, P., 1993.
Muntanyes maleïdes. Empúries. Barcelona.
Coll, P., 1997.
Viatge al Pirineu fantàstic. Columna. Barcelona.
Coromines, J., 1965.
Estudis de toponímia catalana (vol. I). Barcino. Barcelona.
Duhourcau, B., 1985.
Guide des Pyrénées mystérieuses. Sand. París.
Echandi, S., 2000.
Corpus de Rolandiana Pirenaica (Lugares y leyendas de Roldán en los
Pirineos). Instituto de Estudios Altoaragoneses. Osca.
Gavasa, J. et
al., 2001. Lugares mágicos del Pirineo Aragonés. Sua.
Bilbao.
Gratacós, I., 1987.
Fées et Gestes. Privat. Tolosa.
Marliave, O., 1990.
Panthéon Pyrenéen. Loubatières. Portet-sur-Garonne.
Marliave, O., 1995.
Pequeño diccionario de mitología vasca y pirenaica. Olañeta.
Barcelona.
Pallaruelo, S., 1984.
Viaje por los Pirineos misteriosos de Aragón. Edició de l’autor.
Saragossa.
Verdaguer, J., 1886.
Canigó. Tipografia de Giró. Barcelona.
Violant, R., 1949.
El Pirineo español. Plus Ultra. Madrid.
Pep Coll. Escriptor, Lleida. La seua última
novel·la, Les senyoretes de Lourdes, va guanyar el Premi Sant Jordi
2007.
© Mètode 69, Primavera 2011.
© Carles
Santana
La vall d’Arròs, dins
de la vall d’Aran als Pirineus catalans. Diverses llegendes populars expliquen
l’origen de la serralada. Segons una d’elles, uns pastors es negaren a donar
almoina a un pidolaire, que en realitat era Nostre Senyor. Com a càstig, els va
maleir i els prats quedaren convertits en geleres, els ramats en tarteres i els
pastors i gossos en tossals de roca.
| ||
la formació de la
serralada
Conten que, al principi dels
temps, Déu va fer el món llis i pla com el palmell de la mà. Aviat, però, el va
trobar massa monòton i va voler donar-hi una mica de varietat posant-hi
muntanyes. Va omplir un sac de rocs, se’l carregà al coll i va anar a fer un
volt per l’esplanada d’aquell món nou de trinca. De tant en tant, quan es
cansava de camí pla, treia una pedra del sac i la llençava al seu davant. Tot
just tocar a terra, la pedra creixia i creixia fins convertir-se en una
muntanya. Vet aquí que quan Déu passava per l’indret on avui hi ha els Pirineus,
se li va rebentar el sac sense adonar-se’n, de manera que va deixar al seu
darrere una llarga escampadissa de pedres. Aquest és l’origen dels
Pirineus.
Llegenda popular
La llegenda, esmentada per
Juan Avilés en el seu viatge de l’any 1892 al Pallars, l’Aran i Andorra, i
posteriorment recollida per Joan Amades, és una de les explicacions mítiques
sobre la formació de la serralada, no pas l’única. Segons una altra llegenda
molt coneguda a banda i banda dels Pirineus, aquestes muntanyes eren en temps
antic un autèntic paradís per al bestiar. Fins que un dia es presentà un
captaire demanant almoina i els pastors, en comptes d’acollir-lo, li van abuixar
els gossos. El pidolaire, que en realitat era Nostre Senyor, els va maleir, i a
l’acte els prats quedaren convertits en geleres, els ramats en tarteres i els
pastors i gossos en tossals de roca. Tot i que el fet va tenir lloc al massís de
la Maladeta, la maledicció divina va esquitxar les valls properes, des de
l’Éssera fins al Segre.
La tercera llegenda ens arriba
des de l’antiguitat clàssica per tradició llibresca. Ens conta que quan Hèrcules
travessava les terres del sud de la Gàl·lia pel enfrontar-se al monstre hispànic
Gerió, fou acollit pel rei Bèbrix, pare de la princesa Pirene. L’heroi
s’emborratxà i, sota els efectes del vi, va seduir la noia amb falses promeses
de matrimoni. Aconseguit el seu propòsit, el galifardeu va continuar el seu
camí, deixant la noia abandonada al palau de son pare. Mesos més tard, Pirene,
després de donar a llum una serp, va fugir horroritzada cap al bosc, on fou
devorada per les feres. En tornar de l’expedició, l’heroi trobà les despulles de
la infortunada princesa, dispersades pel bosc. Les recollí i després de
donar-los sepultura, aixecà damunt la tomba un grandiós mausoleu de pedra. I
batejà tot aquest muntanyam amb el nom de Pirene.
Els Pirineus, doncs,
s’originen per un error o per una maledicció divina, segons les dues primeres
versions; o bé per la violació d’una princesa, segons la tercera. Decididament,
la visió tradicional que tant els pirinencs com els erudits forasters tenen
d’aquestes muntanyes no és pas gaire afalagadora.
Refugi de llegendes i de
pràctiques de màgia
Tot i la diversitat geogràfica
de la serralada pirinenca (a causa de la major o menor alçada de les muntanyes i
de l’orientació de les riberes) les valls de la cara nord i les que miren cap a
migdia comparteixen arrels culturals comunes. La teoria és corroborada tant per
la toponímia d’origen bascoide que el filòleg Joan Coromines identifica gairebé
de cap a cap dels Pirineus, com també per la cultura popular. En aquest cas és
l’etnògraf R. Violant i Simorra en l’obra El Pirineo español, el seu
principal defensor. En les valls pirinenques que s’aboquen cap al sud (les que
personalment hem estudiat) hi van sobreviure fins ben avançat el segle xx un bon reguitzell de narracions mítiques i de
pràctiques i rituals màgics. Les causes de la pervivència són diverses.
En primer lloc, cal esmentar
el profund arrelament que trobà en aquestes valls la cultura preromana,
segurament de tronc bascoide. Les posteriors invasions històriques (romans i
sarraïns) no van afectar-les gaire; almenys la incidència fou molt més
superficial que no pas a les planes baixes o a la costa. L’aïllament geogràfic
és un altre factor ben evident. Les serralades transversals de la banda sud
(Prepirineu, Montsec, etc.) tanquen encara més l’accés a unes valls ja de per si
prou allunyades de les grans ciutats. En realitat, fins a començament del segle
xx, les valls pirinenques (almenys les del Pirineu
català) dormen el somni tranquil de la tradició, alienes a qualsevol canvi que
vingui de fora. A partir de llavors, però, els excursionistes, els viatgers i,
sobretot, els enginyers de les hidroelèctriques comencen a despertar els
pirinencs a la modernitat. Finalment, tenim el paisatge. No hi ha dubte que una
geografia variada en canvis estacionals, pròdiga en penya-segats esfereïdors i
en cims celestials, en boscos misteriosos i en congostos i coves infernals ha de
ser més propensa a la fantasia dels seus habitants que no pas la monotonia dels
horitzons de la terra plana o del mar. No només els somnis de la raó, també els
accidents del terreny engendren monstres. Uns monstres potser esgarrifosos en el
passat, però que, vistos des d’ara, ens semblen deliciosament fantàstics.
A continuació espigolarem
alguns exemples de narracions mítiques i de pràctiques màgiques, extretes dels
tres regnes clàssics de la natura: roques, plantes i animals.
| ||
La
muntanya herniada
L’heroi medieval Rotllan,
nebot llegendari de Carlemany i protagonista de La Chanson de
Roland, ha deixat de cap a cap dels Pirineus una seixantena d’indrets
batejats amb el seu nom. La majoria tenen a veure amb algun accident geogràfic
singular (roques, penyes, passos de muntanya...) o amb monuments megalítics, que
la imaginació popular ha interpretat com obra de gegants. L’obra més famosa i
espectacular és sens dubte l’anomenada Bretxa de Rotllan, un pas tallat a la
roca entre el Pirineu aragonès (Parc Nacional d’Ordesa) i la vall de Gavarnie,
que el gegant va obrir a cops de d’espasa, després de ser derrotat pels sarraïns
a Orreaga (Roncesvalls). El gegant va tenir temps per baixar fins al País
Valencià per obrir a cops de punyal una altra osca impressionant a la muntanya
del Puigcampana (Marina Baixa). La coltellada de Rotllan és l’obra del gegant
més allunyada dels Pirineus.
«En les valls
pirinenques que s’aboquen cap al sud van sobreviure fins ben avançat el segle XX
un bon reguitzell de narracions mítiques i de pràctiques i rituals
màgics»
© Jep de Moner
Les terres pirenenques són plenes d’espais màgics i
fantàstics. En la imatge, el santuari marià d’Erboló, el més miraculós del
Pallars. Tant nois com noies hi anaven per trobar parella, al temps que les
dones casades demanaven a la Verge tenir criatures. Els santuaris marians, i
particularment la devoció a la Mare de Déu, sovint eren cristianitzacions d’un
antic culte a les janes o encantades, que també tenien virtuts fecundants.
© Jep de
Moner
La impressionant osca
de la Bretxa de Rotllan, vista des de la banda espanyola. S’explica que un
gegant va ser el que va obrir el pas, tallat a la roca, entre el Pirineu
aragonès (Parc Nacional d’Ordesa) i la vall de Gavarnie, després de ser derrotat
pels sarraïns a Orreaga (Roncesvalls).
«Una geografia variada en canvis estacionals,
pròdiga en penya-segats esfereïdors i en cims celestials, en boscos
misteriosos
i en congostos i coves infernals ha de ser
propensa a la fantasia dels seus habitants»
A l’altre extrem dels gegants
trobem els minairons, uns éssers fantàstics tan remenuts que en un
canut d’agulles o de canya, on se solen guardar, n’hi caben milers. Quan algú
obre el canut màgic, els minairons surten a raig com un eixam de mosques, tot
exigint una feina. «Què farem, què direm?», rondinen sense parar. En cas que
l’amo no els mani re, se li entortolliguen al coll i l’escanyen. Treballadors
incansables i eficaços, poden realitzar qualsevol treball en un obrir i tancar
d’ulls, per bé que la seva especialitat és netejar de pedres una zona de la
muntanya i amuntegar-les totes en un determinat indret. A les comarques del
Pirineu occidental de Catalunya hi ha molts munts de pedres, sovint coneguts com
tarter dels Minairons, obra d’aquests treballadors fabulosos. Els més coneguts
es troben a la comarca de l’Alt Urgell: el Ras de Conques (Ars) i el Tarter dels
Minairons (la Guàrdia d’Ares).
© Jep de
Moner
Un dels molts «tarters
de minairons» dels Pirineus, a tocar de la carretera del port del Cantó (Pallars
Sobirà). Els minairons són uns éssers fantàstics tan remenuts que en un canut
d’agulles o de canya, on se solen guardar, n’hi caben milers. La seua
especialitat és netejar de pedres una zona de la muntanya i amuntegar-les totes
en un determinat indret.
© Jep de
Moner
Es deia que l’amo de
cal Servós de Castellàs (Alt Urgell) tenia el diabòlic canut dels minairons. Els
minairons eren treballadors incansables que podien realitzar qualsevol feina en
un obrir i tancar d’ulls.
Abunden també els exemples de
maledicció divina. Conta la llegenda que vivien a Espot dos caçadors empedreïts,
que pel vici de la caça no respectaven festa ni feina. El dia de l’aplec de sant
Maurici van pujar a l’ermita com tota la gent del poble. En el moment més
solemne de la missa, quan el capellà aixecava l’hòstia, els caçadors van albirar
de la porta estant un isard que peixia vora l’estany. Sense pensar-s’ho gaire,
es van aixecar d’un bot i van sortir per caçar-lo. L’animal arrencà a córrer en
direcció a la muntanya. Perseguit pels caçadors, travessà el bosc, enfilà la
tartera i continuà amunt, grimpant per la canal que separa els dos turons. Quan
els caçadors van guanyar el coll de l’enforcadura, la bèstia s’havia fet
fonedissa. A l’acte un llamp del cel els fulminà i van quedar transformats per
sempre, ells i el gos, en estàtues de roca. Avui, amb una mica d’imaginació,
encara es poden veure les dues siluetes humanes, retallades a l’enforcadura dels
Encantats, la muntanya del Parc Nacional de Sant Maurici a què han donat
nom.
El meu amic Xavier Macià va
néixer l’any 1961 a cal Forn de Viu de Llevata, un poblet de l’Alta Ribagorça.
La seva mare, en adonar-se que el nen estava herniat, va encomanar-lo a sant
Gervàs, un sant especialista en criatures trencades. La dona va materialitzar
la prometença portant el nen a coll fins a l’ermita del sant, situada a dues
hores i mitja de Viu per un camí pedregós i ple de punxes, l’últim tram del qual
la dona va fer descalça. L’indret més peculiar del trajecte és el pas del
Portús, un congost tan estret que sembla obert amb un cop de destral, que
travessa per dins la barrera calcària de la muntanya de Sant Gervàs. La capella
del sant cau una mica més avall, ja a la banda coneguda com la Terreta. Sembla
evident, doncs, que els antics habitants de la zona devien creure que el fet de
passar una criatura trencada per dins de «la muntanya herniada» comportava
poders màgics. Probablement sant Gervàs és la cristianització d’alguna altra
divinitat anterior. Sigui el que sigui, l’important és que el bonyet de l’hèrnia
va desaparèixer del ventre del petit Xavier i mai més se n’ha sentit. I això que
de gran ha hagut de realitzar feines feixugues, com ara segar l’herba dels prats
costeruts, donar classes de literatura a joves universitaris i escriure
versos.
Secrets de les plantes
Si la muntanya herniada no
hagués guarit el Xavier, la mare podia recórrer també als poders del roure
herniat, tot i que aquest ritual, a banda de considerar-se primitiu a mitjan
segle passat, era més complex i necessitava l’ajut d’altres persones. Per dur-lo
a terme calia buscar pel bosc un roure jove (la soca si fa no fa com el canell
d’una persona) i dos homes, un que es digués Joan i l’altre Pere. La nit de sant
Joan, a les dotze en punt, s’esberlava el tronc de l’arbre, de dalt a baix,
procurant que no s’acabés de trencar. Llavors el Joan agafava la criatura en
braços i la feia passar entremig de l’esberla, tot dient: «Teniu, Pere, aquí us
dono la criatura trencada.»El Pere l’agafava des de l’altre cantó de
soca i la tornava al Joan també per l’interior de l’arbre: «Teniu, Joan, jo us
la torno curada.» El pas de la criatura s’havia de fer nou vegades
seguides. Després, s’ajuntava l’esberla i es lligaven els troncs, ben ferms amb
draps i cordills. Si l’esberla cicatritzava, la criatura també es guaria.
L’arbre havia de ser un roure, un dels arbres sagrats dels pirinencs i també
dels bascos.
Quant a plantes màgiques,
especialment amb qualitats guaridores, cal parlar de les encantades,
que en coneixien els secrets. El mite que ha perviscut ben viu a les valls
pirinenques fins al segle passat. Les encantades eren dones fantàstiques que
vivien amagades a l’interior de les coves, esplugues i avencs, no gaire lluny de
la població i, generalment, prop d’un curs d’aigua. Arreu de la serralada
presenten diverses denominacions: encantades (Catalunya en general),
fous (Cerdanya), encantàries (Ribagorça), janes (vall
de Capdella), moras (Aragó), hades o blanquetes (Pirineu
gascó) i laminak (Pirineu de Navarra). Es tracta d’un mite complex i
polivalent, estretament lligat al món vegetal. Aquesta llegenda, recollida a la
vall de Cardós (Pallars Sobirà) n’és un exemple significatiu:
Conten que, fa molts anys, la
gent de casa Peretó d’Aineto van tenir la sort de caçar una encantada i la
tenien tancada a la cuina. Era com una dona normal, però molt petita i es negava
a parlar. Una nit, poc després que la mestressa hagués posat una olla de llet al
foc perquè bullís, l’encantada va cridar: «Corre, corre! Que la llet s’escapa!»
La dona s’abocà cap a l’olla per evitar que sobreeixís la llet, moment que
l’encantada aprofità per fugir de la cuina. Abans de passar la porta, la doneta
va dir una altra cosa: «Mai no sabreu per a què és bona, l’arrel de la
roma.»
Llegenda
popular
© Jep de Moner
A la roca de les Set
Cadolles (Bonansa, Alta Ribagorça) les encantàries o encantades estenien la
bugada. Aquests éssers fantàstics coneixien els secrets màgics de les plantes.
Tot indica que es tracta d’antigues divinitats relacionades amb la natura, que
serien esborrades o reconvertides pel cristianisme.
«Les encantades eren dones fantàstiques que
vivien amagades a l’interior de les coves, esplugues i avencs, no gaire lluny de
la població i, generalment, prop d’un curs d’aigua»
La roma és una planta d’arrels
gruixudes que abunda en prats i pletius (probablement la Rumex crispus,
segons Coromines). La gent del país assegurava que servia per a alguna cosa
important, però cap persona humana sabia explicar per a què. Es veu que tan sols
les encantades en coneixien el secret. Tot indica que es tracta d’antigues
divinitats relacionades amb l’aigua i la vegetació que posteriorment seran
esborrades pel cristianisme o bé, reconvertides en el cultes marians. Alguns
detalls del mite així semblen demostrar-ho: que rebin també el nom de
janes (derivat de Diana, deessa romana dels boscos i de les fonts), que
segons la llegenda van desaparèixer dels pobles perquè no suportaven els so de
les campanes o finalment que, per exemple, la mare de Déu dels Dolors del poble
avui deshabitat de Montsor (al sud de Collegats) fos trobada segons la llegenda
al Forat dels Encantats. En aquest sentit, segons l’antropòloga Isaure Gratacós
(1987) el cas de Lourdes és el més evident, a pesar que l’Església oficial hagi
aconseguit esborrar de la història del santuari alguns detalls sospitosos. Per
exemple, que la gent del poble coneixia la cova de Massavielha com era
tuta deras hadas. De fet, l’aparició no va ser reconeguda com la
Verge Maria fins les darreres aparicions, i «Allò», com li deia Bernadeta,
s’apareixia vora una gavarrera (arbust sagrat dels pirinencs). En fi, que
Bernadeta per entrar en trànsit, a part d’empastifar-se la cara de fang, havia
de menjar herbes.
L’indret on el bou es va
aturar
L’ós bru és l’animal salvatge
més mitificat dels pirinencs. Els andorrans i els pallaresos del Sobirà no
parlen de l’ós, sinó de l’óssa. Així, en femení, com la natura. De fet,
l’animal es comporta com la natura: a l’hivern es refugia sota la neu, on ha de
romandre adormit fins a les portes de la primavera. Per altra banda, l’ós és
l’animal més corpulent del bosc i el que té un comportament més semblant a
l’humà, ja que és capaç de redreçar-se damunt les potes del darrere (els
pirinencs desconeixien els simis). No és estrany, doncs, que la llegenda el
consideri originàriament com un home maleït per Déu (un ferrer pelut i renegaire
que Déu va convertir en ós). Deu ser per aquests orígens que l’ós demostra una
cura especial (exemplar per a les persones) en la tasca d’educar els seus fills.
L’ós era, en definitiva, un pobre ferrer convertit en bèstia per maledicció
divina i, a la vegada, la mateixa mare natura personificada.
Si l’ós és l’animal emblemàtic
del bosc (la fera salvatge), el bou o la vaca és l’animal totèmic del corral.
Gràcies a aquest animal, els pirinencs han pogut sobreviure al llarg de segles
en un medi hostil. La raça vacuna els ha donat aliment (carn i llet), roba
d’abric i calçat (la pell) i, sobretot, força per treballar el camp (els bous).
No és estrany, doncs, que bous i vaques, a part de trobar l’indret on hi ha
imatges sagrades amagades (com arreu de Catalunya), a part de donar nom a la
vall de Boí (coneguda en els primers textos medievals com vallis
bovinus), siguin també els encarregats de guiar els humans muntanya avall i
indicar l’indret on han d’aixecar el nou poble.
© Jep de
Moner
Vaques pasturant pel
prat del santuari de Santa Maria d’Àneu (Pallars Sobirà). Els habitants dels
Pirineus han aprofitat l’aliment, la roba i la força de treball que les vaques i
els bous els han proporcionat. No és extrany, doncs, que, a més de donar nom a
indrets com la vall de Boí, aquests animals siguen els protagonistes de diverses
llegendes pirinenques.
«Si l’ós és l’animal emblemàtic del bosc, el
bou o la vaca és l’animal totèmic del corral. Gràcies a aquest animal, els
pirinencs han pogut sobreviure en un medi hostil»
Aquesta llegenda, que combina
l’animal-guia amb el paradís perdut i amb un tema tan actual com és el canvi
climàtic, és sens dubte una de les narracions més precioses i significatives
dels Pirineus. La trobem a Arinsal (Andorra), a la Cerdanya i en altres indrets
dels Pirineus gascons. L’any 1993, quan aplegàvem material narratiu per a la
confecció del llibre Viatge al Pirineu fantàstic, vam escoltar-la de
llavis del Florenci de casa Ignàsia de Lles de Cerdanya, tal com ell l’havia
sentida explicar als seus padrins.
Origen llegendari de Lles de
Cerdanya
Al capdamunt de la Tossa de
Sirvent, a més de 2.800 metres d’altura, hi havia en temps antics una cabanya on
vivia una família de pastors formada pels vells, el matrimoni jove i un nen de
set o vuit anys. Era una època que no nevava ni feia fred, de manera que el
bestiar pasturava tot l’any per la muntanya, verda estiu i hivern. Un matí el
nen es va despertar d’hora i com que tenia ganes de fer un riu, es va llevar per
sortir a orinar fora. En obrir la porta de la cabanya es va quedar meravellat
davant un espectacle que no havia vist mai. Va tornar cap a dins a despertar els
pares:
—Pare, mare, correu, sortiu! Plouen flocs d’una mena de
llana neta, fredíssima.
© Jep de Moner
L’estany del Diable (Tavascan, Pallars Sobirà), conegut com la
porta a l’infern per una llegenda que narra les conseqüències diabòliques de
l’aparició d’un marrà negre i banyut emergint de les aigües d’aquest llac.
Els pares, que tampoc no
coneixien la neu ni havien vist mai nevar, van anar a comunicar aquest estrany
fenomen al padrí de la casa, un home tan vell que no podia caminar i no es movia
del llit en tot el dia. El vell va remugar:
—Ja tenim aquí la neu altra
vegada!
Va dir que havia sentit
explicar al seus padrins que en temps antics allà dalt no s’hi podia viure
perquè feia molt fred i la neu, que cobria la muntanya bona part de l’any, no
deixava créixer les pastures. Ara, doncs, que la neu havia tornat, havien de
tocar el dos i baixar a establir-se en un lloc més fondo de la vall. Va
advertir-los que abandonessin la cabanya de pressa i tiressin avall sense
entretenir-se, ni amoïnar-se per ell, que només els seria una nosa durant el
viatge. Que no patissin, doncs, per un vell, que aviat moriria. Ja l’enterraria
la neu. Els joves no ho acabaven de veure clar:
—La vall de la Cerdanya és molt
fonda, pare. Expliqueu-nos fins on hem d’arribar.
El vell els va dir:
—El bou us guiarà. Engegueu-lo
muntanya avall i a l’indret on el bou s’aturi, hi construïu la nova casa.
Així ho van fer. Agafats a la
cua del bou es van posar en marxa enmig d’una tempesta de neu, tan espessa que
no s’hi veia a dos dits del nas. Al cap de molta estona de lliscar costes avall,
van sortir de la boira i poc després, el bou es va aturar. En aquest planell de
més avall d’Arànser, conegut com Casanadill, els fugitius de la neu van aixecar
la nova barraca, la primera casa del poble de Lles de Cerdanya.
Bibliografia
Amades, J., 1949. El
Pirineu. Tradicions i llegendes. La Llumenera. Barcelona (Reeditat en 1997
per Garsineu, Tremp.)
Avilés, J., 1993. El
Pallars, Arán y Andorra (Notas e impresiones de un viaje, 1892). Garsineu.
Tremp.
Coll, P., 1993.
Muntanyes maleïdes. Empúries. Barcelona.
Coll, P., 1997.
Viatge al Pirineu fantàstic. Columna. Barcelona.
Coromines, J., 1965.
Estudis de toponímia catalana (vol. I). Barcino. Barcelona.
Duhourcau, B., 1985.
Guide des Pyrénées mystérieuses. Sand. París.
Echandi, S., 2000.
Corpus de Rolandiana Pirenaica (Lugares y leyendas de Roldán en los
Pirineos). Instituto de Estudios Altoaragoneses. Osca.
Gavasa, J. et
al., 2001. Lugares mágicos del Pirineo Aragonés. Sua.
Bilbao.
Gratacós, I., 1987.
Fées et Gestes. Privat. Tolosa.
Marliave, O., 1990.
Panthéon Pyrenéen. Loubatières. Portet-sur-Garonne.
Marliave, O., 1995.
Pequeño diccionario de mitología vasca y pirenaica. Olañeta.
Barcelona.
Pallaruelo, S., 1984.
Viaje por los Pirineos misteriosos de Aragón. Edició de l’autor.
Saragossa.
Verdaguer, J., 1886.
Canigó. Tipografia de Giró. Barcelona.
Violant, R., 1949.
El Pirineo español. Plus Ultra. Madrid.
Pep Coll. Escriptor, Lleida. La seua última
novel·la, Les senyoretes de Lourdes, va guanyar el Premi Sant Jordi
2007.
© Mètode 69, Primavera 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada