Una MAT a la Ribagorça i al Pallars?. No, gràcies

Quant un govern respatlla o promou una infraestructura de gran impacte en un territori determinat, acostuma a prevaldre l’interès general a l’interès territorial, l’interès del lobby econòmic que el de la sostenibilitat i en aquesta història generalment el peix gran es menja al petit…o no। Els darrers anys, tant el Pirineu com a l’Aragó i les Terres de l’Ebre han vist com no sempre el gran es menja al petit i tot i que hi havia un gran Pla Hidrològic Nacional, la defensa de l’Ebre fou una peça clau en tot aquest entramat per a l’abolició del macrotransvasament. En aquest joc, la Ribagorça, amb l’emblemàtica localitat de Santa Liestra, tambè va sofrir les conseqüències de les faraòniques construccions de regularització del riu Èsera, que per sort no s’ha realitzat. Per un altra banda, la construccó de la linia de Molt Alta tensió Aragón-Cazarilh i del seu ramal Graus-Isona va suposar també movilitzacions molt importants i fins i tot sentències judicials que donaren la raó als diferents col·lectius que s’oposaven.

Passats uns anys, a finals de 2008, Red Electrica Española (REESA) retorna de nou amb el projecte per a ells tant necessari, però ara camuflat amb altres demandes històriques i necessàries per a la població com és una nova i necessària linia electrica per al Sobrarb i la subestació de Montsó que portarà indirectament prop de 500 llocs de treball, molt necessaris al Cinca Mitjà, i més en aquests moments de crisis. El que fa REESA no és ni menys ni més que un clar xantatge social que cap govern pot permetre’s i esperem que ni el govern espanyol ni el català ho acceptin, així com el govern aragonès no es tiri enrera en la seva oposició inicial que molts aplaudim. La unió dels diferents projectes en ún va encaminada a dividir i separar les institucions i la societat aragonesa que ja fa uns anys ja es va posicionar clarament en contra de la Aragón-Cazarilh i els seus ramals com la Graus-Isona. Ara, amb la nova cara REESA realitzar un bast intent de de dividir als aragonesos que ja fa uns anys es varen oposar a la linia donant unes necessàries instalacions per a Montsó i el Sobrarb i en canvi condemnant un cop més a la Ribagorça i al Pallars Jussà.Des d’aqui com a ribagorçà dic: MONTSÓ i SOBRARB, SIII. GRAUS-ISSONA, NOO.
Ara és el moment de l’unió i que la gent de Montsó i Sobrab, però també d’Osca, Saragossa, lleida i Barcelona es preocupin per l’interès d’aquestst territoris i llurs habitants।

La comarca de la Ribagorça ja ha aportat molt, fins i tot massa diria jo, al desenvolupament econòmic i social d’Espanya en aquests darrers cinquanta anys. El seu riu, el Noguera Ribagorçana, font de vida i punt d’unió econòmic i social entre ambdues riberes, l’han hiperregularitzat tant entre embassaments i trams a ón el cabdal ecològic és ben mínim que beneficia quasi exclusivament a les grans indústries hidroelèctriques. Els gran embassaments de la Ribagorçana han beneficiat el cinturó industrial barceloní o els regadius lleidatans , al mateix temps que han anegat les millors terres de les valls pirinenques i han obligat a marxar a la majòria de la població: algunes vegades de manera directa i “voluntària”, d’altres obligatòria i d’altres de manera indrecta que ha portat a la pèrdua poblacional de quasi el 80% de la població entre 1960 i 1980 que va emigrar cap a altres territoris. Darrerament, aquesta emigració s’ha estabilitzat gràcies a diferents emigrants que han arribat a viure en aquestes contrades, però l’envelliment poblacional ó la inèrcia econòmica de les poques empreses o l’abandonament de pobles, cases, camps, boscos, etc és una constant, any rera any, amb crisi o sense ella. Sols cal anar al Montsec, a la Terreta, a bona part del Prepirineu per comprobar aquesta situació que de las Noguera Ribagorçana s’estén cap a les valls de l’Isàvena (Monesma-Castigaleu) i de l’Êsera.
La construcció dels embassaments també va afectar a la dessaparició de molts ponts i camins i a la desvertrabació de les vies de comunicació i a les relacions econòmiques i socials entre una riba i un altra que s’han empitjorat i molt, tot i que els seu habitants, cada cop menys, continúen relacionant-se entre si per mitjà de carretera N-230 que esdevé en un eix vetebrador de nord a sud, però les connexions entre les diferents valls oest-est, en la majoria dels casos són una assignatura pendent. Es per tot això que aquesta és una de les àrees econòmiques més deprimides tant de Catalunya com d’Aragó. El Pirineu no és que estigui millor, la “nina bonica” de la Ribagorça, una vall tant turística com la de Benasc mostra les precaries infraestructures per accedir-hi i evidencia les contradiccions d’un territori que, tot i l’interès turístic, encara té moltes mancances।

Els diferents projectes de desenvolupament iniciats a partir de 1991 per mitjà del CEDESOR han millorat notablement les perspectives d’una societat deprimida, animades aquest any amb la creació del consorci catalano-aragonès de la “Ribagorça Romànica” que vol dinamitzar i desenvolupar d’una manera sostenible tot el territori de la Noguera Ribagorçana i de l’Isàvena, una injecció i un plantejaments molts interessants i necessàris per als territoris.
És per tot això que la vella política de REESA, que vol continuar explotant el territori com vàren fer anteriorment amb els grans envasaments, no porta cap benefici i les macro-pilones de llum a més d’espantar el desenvolupament econòmic i turístic d’aquests territori, vorejar les proximitats zones naturals protegides, de zones d’interès geològic, passen per les proximitats de diferents monuments històric-artístics, d’unes localitats que encara viuen i treballen gent i en defenitiva d’un comerços a les portes dels centres turístics pirinencs. La nova MAT de la Ribagorça i el pallars atempta contra uns ciutadans i una terra que en les darreres dècades ha sofrert massa, atempta contra els espais naturals i un territori prepirinenc; atempta contra les polítiques socials i culturals engegades darrerament per les administracions públiques i que venen a compensar una mica els deficits i agarvis que han sofrert aquestes viles en les darreres dècades en que com diu l’escut dels Eroles, representat en una capella de la parroquial d’Areny de Noguera, al segle XVIII” “perseguidos mas no vencidos”, una tret que avui dia encara podria caracteritzar a aquesta societat i que una linia com la que vol crear REESA seria la seva acta de defunció i la curta crònica d’una mort anunciada. Esperem que les de sobrarb i Montsó properen...i de la GRAUS-ISONA; NUNCA MAIS!!