Ja fa uns dies que s'ha creat un nou bloc:
www.laterretadecideix.blogspot.com
on aquest col·lectiu que vol la segregació d'aquest territori de l'Ajuntament de Tremp ha creat per a informar sobre la consulta que aquest 25 d'abril realitzen a la Torre de Tamúrcia en que voten tant per la independència de Catalunya com per la segregació de l'Ajuntament de Tremp, un territori que està més proper a la Ribagorça i a El Pont de Suert que al seu propi ajuntament situat a Tremp, capital del Pallars Jussà. , segons analitzen difernts geògrafs i el reconegut "informe Roca" Al mitgdia d'avui, la consulta ja portava el 20% dels votants mostrant l'entusiasme dels seus habitants per una consulta al propi territori realitzada per "La Terreta decideix" i "Lo Pallars decideix" quaranta anys desprès de l'annexió via decret a l'Ajuntament de Tremp.
25 d’abril del 2010
23 d’abril del 2010
EL DRET A DECIDIR LA SEGREGACIÓ DE LA TERRETA DE L'AJUNTAMENT DE TREMP
Al segles XIX y XX, l'adscripció d’un ajuntament a un nou ens administratiu es feia per via del decret i es materializava es materiarizaba al publicar-se al Butlletí Oficial de la província; algunes vegades era una solució que venia des de dalt, d’altre era pactada entre l'alcalde, els regidors i secretari i el dret a decidir per part dels habitants de la localitat no existia.
Avui dia, en plena democràcia, hi ha diferents sectors de la societat catalana que no es senten còmodes amb el mòdel espanyol i que, vist el fracàs d'un model estatal més federal i equilibrat tant econòmica com administrativament que el que van portar l'estat de les autonomies, propugnen el dret a l'autodeterminació de Catalunya i el dret a decidir la seva independència de l'estat espanyol mirant cap a la Unió Europea. El referendum no és vinculant i és orientatiu, però és una bona radiografia de la societat catalana del segle XXI. Dintre de la mateixa Catalunya, hi ha altres territoris com els Terres de l'Ebre, el Baix Segrià o la Val d'Aran que se senten oblidats per la capital provincial i per Barcelona. Molt recentment, municipis com Torà han escollit que volien passar al Solsonès i darrerament Catalunya ja compta amb un nou municipi, el número 947, que correspon a la Canonja, a Tarragona, annexat als anys 60.Un d'aquests territoris, que darrerament ha aparegut és la Terreta, antics ajuntaments de Sapeira i espluga de Serra, que foren annexats a Tremp al 1970. . A diferéncia de la resta de zones que els descontentaments es poden vertebrar per instàncies més o menys oficials com són els ajuntaments, Conselh Generau d'Aran o la Delegació de la Generalitat de Catalunya, a la Terreta el desencantament és precisament amb el propi Ajuntament. A la Terreta es constata que, en ple segle XXI encara hi ha ciutadans que per a realitzar els tràmits burocràtics més bàsics amb el seu propi ajuntament han de desplaçar-se més d'una hora amb cotxe i la proximitat de l'administració local és una utopia. Totes aquestes mancances ja es descriuen a l'any 2000 al conegut informe Roca que aposta per a que la Terreta passi directament a dependre del Pont de Suert, amb qui està molt millor comnicada. Aquesta poca preocupació per aquest territori s'observa en les precàries comunicacions entre Esplugafreda i Talarn o a les reunions de la Plataforma contra l'Autopista Elèctrica Montsó-Isona que té uns veïns empipats davant la falta de transparència de l'ajuntament i cap càrrec públic de l'ajuntament ni del consell comarcal de cap fotmacin política (PSC; ERC; ICV,CIU) s’apropa a escoltar-los i es posa a donar suport públicament a aquestes protestes. A la banda ribagorçana de la vall, els representants de Convergència Democràtica de la Franja i de Chunta Aragonesista no dubten en manifestar-se i els socialistes almenys escolten i assisteixen a algun que altre acte per molt que després el PSOE de Areny continue sense informar a la resta dels ciutadans,igual que fa el PSC a Tremp.A Ascó, ERC i ICV encapçalen les manifestacions, a la Terreta ni apareixen.
Davant aquesta situació hi ha algunes veus que canalitzen el seu descontentament apostant per la separació de la Terreta de l'Ajuntament de Tremp per mitjà d’un referendum d’autodeterminació de la Terreta vers l’ajuntament de Tremp. Aquesta consulta es farà el mateix dia que la catalana, suposa unes reflexions a favor o en contra que s’ha de fer qualsevol ciutadà major de 16 anys a l'hora d'emetre el vot: En contra d’aquesta segregació hi són els arguments que a l'actualitat situació tampoc és tan dolenta, en els darrers anys s'han arreglat alguns camins, carrers i cases. Afortunadament Espluga de Serra té col·legi públic que fins i tot s'ha ampliat, la pista fins a Espluga de Serra malgrat que hauria de realquitranarse ha millorat notablement amb el Pont de la Terreta de nova construcció, el senderisme, les rutes del voltors i la Casa dels Voltors juntament amb les zones protegides situen a aquest territori dintre del turisme mediambiental que promou la Fundació Territori i Paissatge i que sense els tècnics de la reconeguda "àrea de Recursos Naturals" de l'Ajuntament de Tremp no s'hauria realitzat. Projectes que han rebut diferents premis per la gestió realitzada. També hi ha veus que volen decidir que per a ells Tremp queda molt lluny, que la preocupació de l'Ajuntament radica a la ciutat de Tremp i no a las zones perifèriques com la Terreta, que tot i tenir els mateixos impostos que la resta de ciutadans els serveis són ben precaris i poc han canviat de fa quaranta anys; que una gestió més propera ajudaria a realitzar més projectes, a la millora de les comunicacions, dels nuclis a assentar més població i sobretot a rebutjar uns projectes d'Autopista Elèctrica entre Montsó-Isona o l'augment de capacitat de transport de la línia entre Foradada del Toscar -La Pobla de Segur que van contra els principis de sostenibilitat mediambiental que s'han plantejat el ajuntament.
Crear un nou ajuntament, en aquest cas de 150 habitants significa ser aprovat políticament, fixar els límits, canviar la titularitat dels béns municipals a la Terreta que ara depenen del de Tremp, disposar o construir un despatx o un edifici on atendre, crear un o diversos llocs de algutzil i una Secretaria a jornada sencera o amb agrupació secretarial amb altra corporació municipal que també sigui petita, disposar de tècnics adequats per a la elaboració d'informes, ja sigui via consell Comarcal o via ajuntament i escollir 5 representants municipals (regidors) a les eleccions que poden ser en llistes de candidatura única independent o per sigles de les diferents formacions polítiques que existeixen a Catalunya i entrar en el laberint de la gestió de serveis, infraestructures, obres, urbanisme, cultura i festes amb les penalitats econòmiques que sofreixen la immensa majoria dels petits ajuntaments, i més encara en aquesta època de crisi. Les veus crítiques veuen que el problema és la llunyania amb Tremp i de moment no es qüestionen que la nova corporació es canviï de comarca del Pallars Jussà a l'Alta Ribagorça, tal com deia l'informe Roca, tot i que es senten molts es senten més lligats a la Ribagorça que al Pallars Jussà.
Una tercera via seria la d'escoltar a la Terreta i descentralitzar part de la gestió i representació municipal per part de l'Ajuntament o crear la figura d'una EMD-Entitat Menor Descentralitzada. Sigui el que sigui, el proper diumenge 25 d'abril molts municipis del Pallars Jussà voten el dret a decidir sobre la independència de Catalunya (http://lopallarsdecideix.blogspot.com/), també a Tremp es fa i a la Terreta, per primer cop en quaranta anys hi haurà dues votacions, una vers l'independència i l'altra per decidir sobre la segregació de l'Ajuntament de Tremp. Si serà un resultat positiu o negatiu, si es tindran en compte aquestes reivindicacions territorials per part dels representants polítics municipals i comarcals, o no; es veurà més endavant. El que queda clar és que fa quaranta anys aquests procesos democràtics no es van fer o no es van voler fer i que avui dia és possible i que a les mans de tots els seus habitants està el dret a decidir...o a abstenir-se d'aquestes consultes a peu de carrer que mostren la realitat de la periferia pallaresa. L'exemple de la Canonja demostra que es posible la segregació de la Terreta, tot i que la Terreta encara està molt lluny de les dues mil persones que la Llei demana, però almenys els procès està iniciat i la segregació de la Cnaonja fou celebrada a la Terreta com si fos la propia segregació que volen aconseguir els inspiradors de la Terreta decideix.
21 d’abril del 2010
19 d’abril del 2010
13 d’abril del 2010
¿Hacia donde camina la independencia judicial tras el auto de Luciano Varela contra el magistrado Baltasar Garzón?
ANTONIO DOÑATE
magistrado jubilado
ex-profesor de la Escuela Judicial
¿Se hace realidad que los extremos se tocan?
De un lado la Falange, reivindicando con su querella reivindicando el honor de los falangistas que fueron precisamente los que corporativa y personalmente masacraron a miles de españoles, cuyo único delito, en su gran mayoría, era ser funcionarios republicanos, miembros de sindicatos o simplemente cargos públicos en los ayuntamientos surgidos tras las elecciones democráticas de Febrero de 1936, o haber dictado alguna sentencia aplicando la normativa derivada de la legislación agraria republicana no dando la razón a un cura propietario de las tierras, como es el caso del Juez de Instrucción de Calamocha(Teruel) Vicente Martinez Alhambra, fusilado por “rojo” en septiembre de 1936. Falangistas que asumieron entusiásticamente las directrices del dictador Franco y sus generales golpistas. Veamos una pequeña pero enjundiosa muestra:
El historiador Espinosa afirma en su obra “Morir, matar, sobrevivir. La violencia en la dictadura de Franco” Editorial Critica, Edición de 2004,( pág.61) que el General Yagüe, el 30 de Junio de 1936, o sea, dos semanas antes del dia clave para el golpe militar, siguiendo las “Instrucciones Reservadas” del General Mola, y sus “Directivas para Marruecos”de 24 de Junio de 1936, concretó esas directivas en:
“ -utilizar las fuerzas moras Regulares, Mehal-las, Harkas y Policía
indígena.
-Conferir el mando del orden público y seguridad en las ciudades a
elementos de Falange
-Detener a las autoridades españolas que sean sospechosas
-Clausurar todos los locales de reuniones públicas, tales como
centrales sindicales, logias masónicas, sedes de partidos, casas del pueblo, ateneos.
-Eliminar los elementos izquierdistas: comunistas, anarquistas,
sindicalistas, masones, etc,...”
Yel también historiador Reig Tapia recoge en su obra “La Cruzada de 1936”, Alianza Editorial(2006) nota 57, págs. 177-178) que el diario norteamericano Chicago Tribune, de 28 de Agosto 1936, página 2, publicó la entrevista mantenida por el periodista Jay Allen con el General Franco, parte de cuyo diálogo fue:
“-”¿Entonces no hay tregua, no es posible algún compromiso?”
-”No. No, decididamente, no. Nosotros estamos luchando por España.
Ellos luchan contra España. Lo conseguiremos a cualquier precio”
-”Tendrá que matar a media España”, dije. Giró su cabeza, sonrió y
mirándome fijamente respondió:
-”He dicho que al precio que sea”.
Y junto a los querellantes de Falange uno de los actuales magistrados de la Sala Penal del Tribunal Supremo, Adolfo Prego, que, según reiteradamente se da cuenta en los medios de comunicación desde hace ya meses, no solo es patrono de la ultraderechista “Fundación para la Defensa de la Nación Española- DANAES” sino que además, según afirmó Lopez-Fonseca en el diario Público de 21-6-2009, “ha intervenido en los últimos años en, al menos, dos actos públicos en los que justificó el golpe militar de 1936” y añade dicho articulista: “y ocho meses después del segundo de estos actos, y cuando aún era vocal del Consejo del Poder Judicial (CGPJ), el magistrado Prego firmó un manifiesto contra la Ley de Memoria que apareció publicado tras la aprobación de ésta”. Y añadiría que en esa misma etapa de Vocal del Consejo, cuando tras su intervención ante una de las promociones de jueces de la Escuela Judicial, al hacerle notar que había hablado a unos jueces españoles de Estado de Derecho únicamente y no de “Estado social y democrático de Derecho” que establece la propia Constitución, contestó despectivamente: “De “eso” ya hablan otros en esta Escuela y en otros lugares”.
Y en el otro extremo, otro magistrado del Tribunal Supremo, Luciano Varela, del que también la prensa diaria habla que es de talante progresista, por su pertenencia a la asociación Jueces para la Democracia, en cuyo seno hay una minoritaria corriente hipergarantista que viene calificando de “utilización torticera del proceso penal” a la apertura de procedimientos por hechos cometidos tras el golpe de estado de Julio de 1936 y durante la Dictadura fascista que sufrió el pais.
Pues bien, ante la imputación que por el delito de prevaricación - “dictar a sabiendas una sentencia o resolución injustas”(art. 446.3º del Código penal)- que Luciano Varela formula contra el magistrado de la Audiencia Nacional, Baltasar Garzón, cabe plantearse algunos interrogantes.
¿ Están prevaricando el magistrado Luciano Varela al dictar esta resolución y los magistrados de la Sala Segunda del Tribunal Supremo que antes resolvieron negativamente el recurso de apelación interpuesto por la defensa de Baltasar Garzón contra el auto de admisión a trámite de la querella.?
Si como se deduce del auto de Luciano Varela la prevaricación perseguida se funda esencialmente en la falta de competencia del Juez de Instrucción Penal nº 5 de la A.N. para tramitar el procedimiento ¿prevaricaron también los magistrados de la Sala de la A.N. que formularon su voto particular afirmando que sí era competente realizando una fundamentación juridica semejante a la argumentada por el hoy querellado?.
Si además se argumenta por el magistrado Luciano Varela, que Baltasar Garzón no tuvo en cuenta lo determinado por la Ley de Amnistía de 1977, al tramitar un procedimiento por hechos delictivos cometidos con anterioridad a la misma que se lo impedía, cabe preguntarse ¿estará prevaricando el magistrado del Juzgado de Instrucción Penal nº 4 de la Audiencia Nacional que instruye el procedimiento seguido por la desaparición del dirigente de ETA, “Pertur”, que se produjo trece meses antes de la entrada en vigor de dicha ley? En este caso, y a la vista de que el procedimiento penal de búsqueda sigue abierto y no se ha iniciado ningún proceso contra dicho magistrado, parece que se sigue el criterio de que se está ante un delito permanente, porque Eduardo Moreno Bergareche,”Pertur”, ni aparece vivo ni han aparecido sus restos pese a haber transcurrido casi 35 años desde el 16 de Julio de 1976 en que desapareció. ¿Qué diferencia hay para rechazar la tesis del delito permanente respecto a los detenidos-desaparecidos por el fascismo español? ¿El tiempo únicamente? A la vista de que el Código penal se limita a fijar la fecha a partir de la cual se ha de computar el tiempo para la prescripción (art. 132 C.p.) ¿es prevaricadora la estimación jurídica de que las detenciones de republicanos a manos de comandos falangistas, seguidas de desaparición, no han prescrito, pese al tiempo transcurrido? ¿Hay jurisprudencia vinculante, ante esta falta de previsión legal expresa, para poder fijar un limite absoluto de tiempo de prescripción en los delitos permanentes. ¿Es posible poner el límite de la duración de la vida humana, a los 70, a los 80, a los 90 a los 100 o más años para que empiecen a contar los plazos de prescripción previstos en el art. 131 del C.P.? ¿Se puede hablar, jurídicamente, como se ha hecho en alguna resolución judicial en estos temas de “notorio fallecimiento”?
De otra parte, ¿realmente las Cortes que aprobaron la ley de Amnistía de 1977 obraron libremente a la vista del “Tejerazo” que sobrevino unos pocos años después? . Y porque se trata de una ley “democráticamente aprobada” como se afirma en el auto de Luciano Varela, ¿ya es intocable juridicamente dicha ley, dado su carácter preconstitucional? O ¿acaso no está sometida, como todas las leyes, a lo establecido en la Constitución, que recoge la justicia y la igualdad como valores superiores de nuestro ordenamiento jurídico?
¿Qué factores, además del tiempo, están presentes realmente en la decisión del magistrado Luciano Varela y los magistrados de la Sala del T.S. a cuyo manto protector se acoge aquél?
Pero, además, ¿prevarica el juez instructor que intenta cumplir las obligaciones que le impone el artículo 13 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal? Este precepto fija para el proceso penal cuatro finalidades de ineludible cumplimiento: 1ª “consignar las pruebas del delito que puedan desaparecer”; 2ª “la de recoger y poner en custodia cuanto conduzca a su comprobación y la identificación del delincuente”; 3ª: “la de detener, en su caso, a los presuntos responsables del delito”; y por último, y no por eso menos importante, la 4ª: “la de proteger a los ofendidos y perjudicados por el mismo,a sus familiares o a otras personas...” ¿Averiguar la verdad de la detención ilegal-desaparición, la supervivencia de los posibles autores, la identificación de los restos humanos para, en su caso, entregarlos a los familiares es prevaricar o dar cumplimiento estricto de lo dispuesto en la ley?. ¿Está induciendo esta resolución a que los jueces de instrucción apliquen el principio de economía procesal por falta de medios personales o materiales, o la ley del “mínimo esfuerzo”, frente a obligaciones tan ineludibles? Y desde una posición de auténtico garantismo procesal exigible a todo juez, ¿ puede justificarse jurídicamente el rechazo de plano y desde el primer momento de la presentación de la denuncia el incumplimiento de alguna de esas cuatro obligaciones, si lo que se está denunciando es un delito de detención ilegal seguido de desaparición, a la vista de lo establecido en el art. 269 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal que solo autoriza a proceder así si los hechos denunciados no fueran constitutivos de delito o la denuncia fuera manifiestamente falsa?.
¿Se puede mantener, jurídicamente, como se recoge en el auto de Luciano Varela, que “los hechos denunciados ya carecían de relevancia penal al tiempo de iniciar el procedimiento” si se trata de hechos constitutivos de delitos permanentes?
Habría muchos otros interrogantes, pero no me resisto a formular algunos más para finalizar estas reflexiones. ¿Realmente puede calificarse de prevaricación, seguir los criterios jurídicos acerca de la aplicabilidad del Derecho Penal Internacional en nuestro pais, cuando es evidente que incluso está calando en la jurisprudencia de Tribunales nternacionales y nacionales, una nueva concepción jurídica del principio de legalidad penal en los delitos internacionales u otra valoración del alcance del principio de irretroactividad penal? ¿Acaso no resulta “esperpéntico” perseguir por prevaricador a un juez que determinó la detención en Londres de otro dictador, Augusto Pinochet, que, curiosamente, fue el único Jefe de Estado que estuvo presente en los funerales de Francisco Franco, y que llego a ser procesado finalmente por un juez chileno, Juan Tapia, fruto de la dinámica interpretativa impulsada por Baltasar Garzón en dicho procedimiento incoado a petición del fiscal Carlos Castresana, o que dos jueces, una peruana, Antonia Saquicuray, y otro argentino, Gabriel Cavallo, declarasen la inaplicabilidad de las respectivas Leyes de Amnistía y Punto Final también “democráticamente aprobadas” en su países?
¿Se puede mantener y no caer al menos en ignorancia inexcusable, que respecto a los “niños españoles desaparecidos”, fuera de nuestro territorio, especialmente en los campos de concentración franceses, bajo control nazi/fascista, no tenía competencia un juez de Instrucción de la Audiencia Nacional, no solo antes sino incluso ahora tras la denunciable última reforma de sus competencias ? ¿Y si además en este execrable tipo de delito, también de naturaleza permanente, las propias víctimas que con toda probabilidad sobreviven, siguen desconociendo su verdadero origen, no rige para ellas el citado artículo 13 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal?
¿Puede, de otra suerte, calificarse de prevaricación aplicar los preceptos de la Ley de Enjuiciamiento Criminal porque se haya publicado la Ley 52/2007, llamada de la Memoria Histórica, cuando esta misma ley, salva el ejercicio de cualesquiera otras acciones, entre ellas las penales, previstas en el Ordenamiento jurídico (art. 4-5º y Disposición Adicional Segunda)?. ¿No parece tener también el aire de “esperpéntica” la atribución de carácter excluyente a dicha ley?
Y para finalizar un interrogante gravemente preocupante para la devenir democrático de nuestro pais.
¿A partir de resoluciones como el auto dictado por el magistrado Luciano Varela, y si desgraciadamente se avanza en esa linea persecutoria, cuando quepan varias soluciones interpretativas, ante las lagunas o deficiencias legales, no se está fomentando el riesgo a que los jueces piensen no en la solución adecuada -legal y constitucionalmente- sino en el criterio interpretativo del superior jerárquico judicial que ha de confirmar o rechazar su opción, cuando el mismo no es vinculante? ¿Dónde queda la independencia judicial? ¿Hacia dónde camina la Independencia judicial como pilar esencial de nuestra democracia constitucional? ¿Caminamos de nuevo hacia la “democracia orgánica” del fascismo español, donde un grupo de jueces, fiscales y secretarios llegamos a ser “delincuentes políticos” en el seno de la clandestina “Justicia Democrática”?
Aunque en honor a la verdad y a la esperanza, también hay, en el seno de la asociación Jueces para la Democracia, otra corriente que fue capaz de afirmar en su escrito de 12 de Febrero último: “Calificar de prevaricadora a una de las posiciones del debate jurídico desarrollado en el contexto de un proceso significa criminalizar la deliberación, imponer los límites penales a la interpretación judicial e impedir el desarrollo libre y honesto de las ideas.”
Señores magistrados integrantes de la Sala Segunda del Tribunal Supremo, ¿no creen que una pronta resolución a la cuestión de competencia que está pendiente ante esa Sala podría contribuir a que las aguas volviesen a su cauce?
Señores legisladores, en sus manos está también buscar una auténtica y eficaz solución al gravísimo problema subyacente, que venga a suplir las deficiencias de la Ley 52/2007, para que el Estado español cumpla sus obligaciones internacionales acerca de la Verdad, Justicia y Reparación ante los crímenes del Régimen fascista español que padecimos.
Arenys de Mar, 9 de Abril de 2010
ex-profesor de la Escuela Judicial
¿Se hace realidad que los extremos se tocan?
De un lado la Falange, reivindicando con su querella reivindicando el honor de los falangistas que fueron precisamente los que corporativa y personalmente masacraron a miles de españoles, cuyo único delito, en su gran mayoría, era ser funcionarios republicanos, miembros de sindicatos o simplemente cargos públicos en los ayuntamientos surgidos tras las elecciones democráticas de Febrero de 1936, o haber dictado alguna sentencia aplicando la normativa derivada de la legislación agraria republicana no dando la razón a un cura propietario de las tierras, como es el caso del Juez de Instrucción de Calamocha(Teruel) Vicente Martinez Alhambra, fusilado por “rojo” en septiembre de 1936. Falangistas que asumieron entusiásticamente las directrices del dictador Franco y sus generales golpistas. Veamos una pequeña pero enjundiosa muestra:
El historiador Espinosa afirma en su obra “Morir, matar, sobrevivir. La violencia en la dictadura de Franco” Editorial Critica, Edición de 2004,( pág.61) que el General Yagüe, el 30 de Junio de 1936, o sea, dos semanas antes del dia clave para el golpe militar, siguiendo las “Instrucciones Reservadas” del General Mola, y sus “Directivas para Marruecos”de 24 de Junio de 1936, concretó esas directivas en:
“ -utilizar las fuerzas moras Regulares, Mehal-las, Harkas y Policía
indígena.
-Conferir el mando del orden público y seguridad en las ciudades a
elementos de Falange
-Detener a las autoridades españolas que sean sospechosas
-Clausurar todos los locales de reuniones públicas, tales como
centrales sindicales, logias masónicas, sedes de partidos, casas del pueblo, ateneos.
-Eliminar los elementos izquierdistas: comunistas, anarquistas,
sindicalistas, masones, etc,...”
Yel también historiador Reig Tapia recoge en su obra “La Cruzada de 1936”, Alianza Editorial(2006) nota 57, págs. 177-178) que el diario norteamericano Chicago Tribune, de 28 de Agosto 1936, página 2, publicó la entrevista mantenida por el periodista Jay Allen con el General Franco, parte de cuyo diálogo fue:
“-”¿Entonces no hay tregua, no es posible algún compromiso?”
-”No. No, decididamente, no. Nosotros estamos luchando por España.
Ellos luchan contra España. Lo conseguiremos a cualquier precio”
-”Tendrá que matar a media España”, dije. Giró su cabeza, sonrió y
mirándome fijamente respondió:
-”He dicho que al precio que sea”.
Y junto a los querellantes de Falange uno de los actuales magistrados de la Sala Penal del Tribunal Supremo, Adolfo Prego, que, según reiteradamente se da cuenta en los medios de comunicación desde hace ya meses, no solo es patrono de la ultraderechista “Fundación para la Defensa de la Nación Española- DANAES” sino que además, según afirmó Lopez-Fonseca en el diario Público de 21-6-2009, “ha intervenido en los últimos años en, al menos, dos actos públicos en los que justificó el golpe militar de 1936” y añade dicho articulista: “y ocho meses después del segundo de estos actos, y cuando aún era vocal del Consejo del Poder Judicial (CGPJ), el magistrado Prego firmó un manifiesto contra la Ley de Memoria que apareció publicado tras la aprobación de ésta”. Y añadiría que en esa misma etapa de Vocal del Consejo, cuando tras su intervención ante una de las promociones de jueces de la Escuela Judicial, al hacerle notar que había hablado a unos jueces españoles de Estado de Derecho únicamente y no de “Estado social y democrático de Derecho” que establece la propia Constitución, contestó despectivamente: “De “eso” ya hablan otros en esta Escuela y en otros lugares”.
Y en el otro extremo, otro magistrado del Tribunal Supremo, Luciano Varela, del que también la prensa diaria habla que es de talante progresista, por su pertenencia a la asociación Jueces para la Democracia, en cuyo seno hay una minoritaria corriente hipergarantista que viene calificando de “utilización torticera del proceso penal” a la apertura de procedimientos por hechos cometidos tras el golpe de estado de Julio de 1936 y durante la Dictadura fascista que sufrió el pais.
Pues bien, ante la imputación que por el delito de prevaricación - “dictar a sabiendas una sentencia o resolución injustas”(art. 446.3º del Código penal)- que Luciano Varela formula contra el magistrado de la Audiencia Nacional, Baltasar Garzón, cabe plantearse algunos interrogantes.
¿ Están prevaricando el magistrado Luciano Varela al dictar esta resolución y los magistrados de la Sala Segunda del Tribunal Supremo que antes resolvieron negativamente el recurso de apelación interpuesto por la defensa de Baltasar Garzón contra el auto de admisión a trámite de la querella.?
Si como se deduce del auto de Luciano Varela la prevaricación perseguida se funda esencialmente en la falta de competencia del Juez de Instrucción Penal nº 5 de la A.N. para tramitar el procedimiento ¿prevaricaron también los magistrados de la Sala de la A.N. que formularon su voto particular afirmando que sí era competente realizando una fundamentación juridica semejante a la argumentada por el hoy querellado?.
Si además se argumenta por el magistrado Luciano Varela, que Baltasar Garzón no tuvo en cuenta lo determinado por la Ley de Amnistía de 1977, al tramitar un procedimiento por hechos delictivos cometidos con anterioridad a la misma que se lo impedía, cabe preguntarse ¿estará prevaricando el magistrado del Juzgado de Instrucción Penal nº 4 de la Audiencia Nacional que instruye el procedimiento seguido por la desaparición del dirigente de ETA, “Pertur”, que se produjo trece meses antes de la entrada en vigor de dicha ley? En este caso, y a la vista de que el procedimiento penal de búsqueda sigue abierto y no se ha iniciado ningún proceso contra dicho magistrado, parece que se sigue el criterio de que se está ante un delito permanente, porque Eduardo Moreno Bergareche,”Pertur”, ni aparece vivo ni han aparecido sus restos pese a haber transcurrido casi 35 años desde el 16 de Julio de 1976 en que desapareció. ¿Qué diferencia hay para rechazar la tesis del delito permanente respecto a los detenidos-desaparecidos por el fascismo español? ¿El tiempo únicamente? A la vista de que el Código penal se limita a fijar la fecha a partir de la cual se ha de computar el tiempo para la prescripción (art. 132 C.p.) ¿es prevaricadora la estimación jurídica de que las detenciones de republicanos a manos de comandos falangistas, seguidas de desaparición, no han prescrito, pese al tiempo transcurrido? ¿Hay jurisprudencia vinculante, ante esta falta de previsión legal expresa, para poder fijar un limite absoluto de tiempo de prescripción en los delitos permanentes. ¿Es posible poner el límite de la duración de la vida humana, a los 70, a los 80, a los 90 a los 100 o más años para que empiecen a contar los plazos de prescripción previstos en el art. 131 del C.P.? ¿Se puede hablar, jurídicamente, como se ha hecho en alguna resolución judicial en estos temas de “notorio fallecimiento”?
De otra parte, ¿realmente las Cortes que aprobaron la ley de Amnistía de 1977 obraron libremente a la vista del “Tejerazo” que sobrevino unos pocos años después? . Y porque se trata de una ley “democráticamente aprobada” como se afirma en el auto de Luciano Varela, ¿ya es intocable juridicamente dicha ley, dado su carácter preconstitucional? O ¿acaso no está sometida, como todas las leyes, a lo establecido en la Constitución, que recoge la justicia y la igualdad como valores superiores de nuestro ordenamiento jurídico?
¿Qué factores, además del tiempo, están presentes realmente en la decisión del magistrado Luciano Varela y los magistrados de la Sala del T.S. a cuyo manto protector se acoge aquél?
Pero, además, ¿prevarica el juez instructor que intenta cumplir las obligaciones que le impone el artículo 13 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal? Este precepto fija para el proceso penal cuatro finalidades de ineludible cumplimiento: 1ª “consignar las pruebas del delito que puedan desaparecer”; 2ª “la de recoger y poner en custodia cuanto conduzca a su comprobación y la identificación del delincuente”; 3ª: “la de detener, en su caso, a los presuntos responsables del delito”; y por último, y no por eso menos importante, la 4ª: “la de proteger a los ofendidos y perjudicados por el mismo,a sus familiares o a otras personas...” ¿Averiguar la verdad de la detención ilegal-desaparición, la supervivencia de los posibles autores, la identificación de los restos humanos para, en su caso, entregarlos a los familiares es prevaricar o dar cumplimiento estricto de lo dispuesto en la ley?. ¿Está induciendo esta resolución a que los jueces de instrucción apliquen el principio de economía procesal por falta de medios personales o materiales, o la ley del “mínimo esfuerzo”, frente a obligaciones tan ineludibles? Y desde una posición de auténtico garantismo procesal exigible a todo juez, ¿ puede justificarse jurídicamente el rechazo de plano y desde el primer momento de la presentación de la denuncia el incumplimiento de alguna de esas cuatro obligaciones, si lo que se está denunciando es un delito de detención ilegal seguido de desaparición, a la vista de lo establecido en el art. 269 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal que solo autoriza a proceder así si los hechos denunciados no fueran constitutivos de delito o la denuncia fuera manifiestamente falsa?.
¿Se puede mantener, jurídicamente, como se recoge en el auto de Luciano Varela, que “los hechos denunciados ya carecían de relevancia penal al tiempo de iniciar el procedimiento” si se trata de hechos constitutivos de delitos permanentes?
Habría muchos otros interrogantes, pero no me resisto a formular algunos más para finalizar estas reflexiones. ¿Realmente puede calificarse de prevaricación, seguir los criterios jurídicos acerca de la aplicabilidad del Derecho Penal Internacional en nuestro pais, cuando es evidente que incluso está calando en la jurisprudencia de Tribunales nternacionales y nacionales, una nueva concepción jurídica del principio de legalidad penal en los delitos internacionales u otra valoración del alcance del principio de irretroactividad penal? ¿Acaso no resulta “esperpéntico” perseguir por prevaricador a un juez que determinó la detención en Londres de otro dictador, Augusto Pinochet, que, curiosamente, fue el único Jefe de Estado que estuvo presente en los funerales de Francisco Franco, y que llego a ser procesado finalmente por un juez chileno, Juan Tapia, fruto de la dinámica interpretativa impulsada por Baltasar Garzón en dicho procedimiento incoado a petición del fiscal Carlos Castresana, o que dos jueces, una peruana, Antonia Saquicuray, y otro argentino, Gabriel Cavallo, declarasen la inaplicabilidad de las respectivas Leyes de Amnistía y Punto Final también “democráticamente aprobadas” en su países?
¿Se puede mantener y no caer al menos en ignorancia inexcusable, que respecto a los “niños españoles desaparecidos”, fuera de nuestro territorio, especialmente en los campos de concentración franceses, bajo control nazi/fascista, no tenía competencia un juez de Instrucción de la Audiencia Nacional, no solo antes sino incluso ahora tras la denunciable última reforma de sus competencias ? ¿Y si además en este execrable tipo de delito, también de naturaleza permanente, las propias víctimas que con toda probabilidad sobreviven, siguen desconociendo su verdadero origen, no rige para ellas el citado artículo 13 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal?
¿Puede, de otra suerte, calificarse de prevaricación aplicar los preceptos de la Ley de Enjuiciamiento Criminal porque se haya publicado la Ley 52/2007, llamada de la Memoria Histórica, cuando esta misma ley, salva el ejercicio de cualesquiera otras acciones, entre ellas las penales, previstas en el Ordenamiento jurídico (art. 4-5º y Disposición Adicional Segunda)?. ¿No parece tener también el aire de “esperpéntica” la atribución de carácter excluyente a dicha ley?
Y para finalizar un interrogante gravemente preocupante para la devenir democrático de nuestro pais.
¿A partir de resoluciones como el auto dictado por el magistrado Luciano Varela, y si desgraciadamente se avanza en esa linea persecutoria, cuando quepan varias soluciones interpretativas, ante las lagunas o deficiencias legales, no se está fomentando el riesgo a que los jueces piensen no en la solución adecuada -legal y constitucionalmente- sino en el criterio interpretativo del superior jerárquico judicial que ha de confirmar o rechazar su opción, cuando el mismo no es vinculante? ¿Dónde queda la independencia judicial? ¿Hacia dónde camina la Independencia judicial como pilar esencial de nuestra democracia constitucional? ¿Caminamos de nuevo hacia la “democracia orgánica” del fascismo español, donde un grupo de jueces, fiscales y secretarios llegamos a ser “delincuentes políticos” en el seno de la clandestina “Justicia Democrática”?
Aunque en honor a la verdad y a la esperanza, también hay, en el seno de la asociación Jueces para la Democracia, otra corriente que fue capaz de afirmar en su escrito de 12 de Febrero último: “Calificar de prevaricadora a una de las posiciones del debate jurídico desarrollado en el contexto de un proceso significa criminalizar la deliberación, imponer los límites penales a la interpretación judicial e impedir el desarrollo libre y honesto de las ideas.”
Señores magistrados integrantes de la Sala Segunda del Tribunal Supremo, ¿no creen que una pronta resolución a la cuestión de competencia que está pendiente ante esa Sala podría contribuir a que las aguas volviesen a su cauce?
Señores legisladores, en sus manos está también buscar una auténtica y eficaz solución al gravísimo problema subyacente, que venga a suplir las deficiencias de la Ley 52/2007, para que el Estado español cumpla sus obligaciones internacionales acerca de la Verdad, Justicia y Reparación ante los crímenes del Régimen fascista español que padecimos.
Arenys de Mar, 9 de Abril de 2010
Nos vemos en la Plaza Mayor, 11 de abril; 14:45h.
Gran parte del programa de esta semana lo posaremos en la Comarca de La Ribagorza, desde donde nos visitará Carlos Barrull como representante del “Centro de Estudios Ribagorzanos”.
calabazaVisitaremos Lascuarre y Estopiñan para jugar al cacho y a los palitrocs, Benabarre para ver cómo se fabrica un caldero y llegaremos hasta el Mas de Puybert para conocer la magnífica casa museo.También nos desplazaremos hasta la localidad zaragozana de Uncastillo para conocer su plaza mayor, y hasta Cella y Albalate del Arzobispo para disfrutar con dos deliciosos fogones de cordero a la pastora y patata con calabaza.2 d’abril del 2010
RAMON TREMOSA: EXCEL·LENT ARTICLE SOBRE LA POLÍTICA RAMADERA EUROPEA I LA RIBAGORÇA
La reforma de la PAC vista des de l'Alt Pirineu
rtremosa dilluns, 5 d'abril de 2010 23:52h http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/164278
He passat la Setmana Santa al meu poble, Areny de Noguera (Franja de Ponent), que és el darrer poble del Prepirineu abans d’arribar a l’alta muntanya. L’alcalde d’El Pont de Suert, Albert Alins, va organitzar el dijous sant al matí un esmorzar amb ramaders de l’Alta Ribagorça a la casa de turisme rural de Castellars de Malpàs, per tal de parlar de la futura reforma de la PAC, la Política Agrària Comuna (a la foto hi ha vaques brunes i llemosines ecològiques del bon amic Joaquim de casa Viulán d’Areny). Aquesta reforma s’aprovarà al Parlament Europeu al 2013, però ara ja estan començant a circular els primers papers elaborats tant a la DG AGRI (direcció general d’agricultura) de la Comissió Europea com al Parlament Europeu. De fet, el primer “working document” està sent redactat pel diputat liberal-demòcrata escocès George Lyon, amb qui ja hem fet vàries reunions al grup per parlar del tema, i en les quals jo he parlat de la necessitat de reforçar i de millorar, per al nostre petit país mediterrani, l’important suport que representa actualment la PAC. Ara és l’hora, per tant, de fer arribar les propostes catalanes al Parlament Europeu. D’altra banda també aquesta setmana, que dimarts em va portar a Anglès (La Selva) a parlar de la crisi econòmica, ha tingut un altre moment d’interès: a Areny de Noguera s’hi ha presentat aquest dissabte el llibre “La guerra civil a la Ribagorça” (Pagès editors, diversos autors) davant de quasi cent persones, segons la crònica del diari El Segre de diumenge. Carles Barrull i el CERib (Centre d’Estudis Ribagorçans, www.cerib.org) estan duent a terme una molt important tasca de recuperació de la memòria: l’Alta Ribagorça és possiblement la ventafocs de Catalunya, la comarca més mal comunicada i desconeguda per al gran públic català, i també una de les més desproveïdes d’estudis específics sobre la seva història contemporània.
L’excursió de dijous al matí fins a Castellars de Malpàs va ser preciosa, atès que la nit anterior hi havia nevat però el matí era net i clar. He explicat als vuit ramaders presents que el nou comissari romanès d’agricultura, Dacian Ciolos, és enginyer agrònom per una universitat francesa, està casat amb una francesa i comparteix la posició francesa de reformar a fons, però també de salvar i millorar, l’essència de la PAC. De fet, se’l coneix com el “segon comissari francès”, superada la sorpresa que el seu nomenament va causar en un primer moment (gairebé la meitat del pressupost comunitari és destinat a la DG AGRI, la direcció general d’agricultura). Ciolos és també un home que ha treballat uns anys a la Comissió Europea, i que per tant ja coneix molt bé i des de dins el funcionament de les institucions comunitàries.
En aquest sentit, és també molt important que el nou comissari de Medi Ambient, el liberal eslovè Janez Potocnik, sigui també mediterrani: la DG ENVI és també molt important, atès que en depenen aspectes bàsics per al sector com el benestar animal o la seguretat alimentària. I quan els 12 diputats de Croàcia entrin al Parlament Europeu al 2012 haurem equilibrat una mica més l’autèntic eix de votacions: molt més que un parlament ideològic, dividit pel cada cop més obsolet eix dreta-esquerra, el Parlament Europeu és una cambra eminentment territorial, on moltes votacions es decanten per l’eix nord-sud. Us en podria donar molts exemples en aquest sentit.
De fet, els grups conservador i liberal són considerats els grups més “pro-business” o “business friendly” del parlament, és a dir, més sensibles a productiva i als emprenedors, mentre que socialistes i verds, especialment aquests darrers, són els grups que més regulacions i traves burocràtiques acostumen a posar a l’activitat l’economia productiva (per cert, la Gran Bretanya mira d’endarrerir tant com pot aquesta entrada: amb Croàcia els països de l’Europa central històricament situats en l’òrbita d’Alemanya ja sumen majoria de diputats a la cambra...). Sumant els seus diputats, conservadors i liberals constitueixen la primera majoria natural de la cambra: aquesta dada és molt important atès que el Tractat de Lisboa, que en poques setmanes ja estarà editat en català, atorga un pes decisiu al Parlament Europeu en agricultura (la famosa co-decisió).
En aquest any 2010 torna amb força l’eix franco-alemany i per a mi això és també una bona notícia de cara a la futura reforma de la PAC: Alemanya està marcant amb decisió el camí dels futurs rescats de possibles països insolvents (per causa de la crisi ha d’exercir el seu secular lideratge econòmic d’una manera molt més explícita) i França vol tornar a prendre les regnes de la futura direcció de l’agricultura europea. Es diu i es comenta que, com al segle passat, França acceptarà i deixarà fer a Alemanya en qüestions econòmiques i monetàries i, a canvi, Alemanya acceptarà i deixarà fer a França en qüestions agràries.
De fet, serà decisiu per a Catalunya el paper que jugarà França en la reforma de la PAC, ja que França sempre ha liderat la Unió Europea en temes agraris: i atès l’escàs prestigi i pes del govern espanyol que lidera ZP, França encara imposarà més fàcilment el seu dictat. La França de Sarkozy creu que una notable autosuficiència d’Europa és tan important en els aliments com en l’energia. I França creu que si l’agricultura i la ramaderia europea desapareixen, al seu darrera caurà una part molt important de la indústria agroalimentària europea, que a Catalunya i en molts altres països és un dels principals sectors d’activitat econòmica. Estem parlant d’un sector estratègic per al futur del continent, que va molt més enllà del pes que en el PIB s’acostuma a atorgar al sector primari, que no inclou la indústria agroalimentària, i també estem parlant de qüestions tan importants com la qualitat i la seguretat alimentària dels productes que consumim. Només cal que mireu què fan en aquest àmbit els Estats Units: tant Bush com Obama ajuden tant com poden el seu sector agroalimentari, considerat una qüestió d’altíssim interès nacional.
Per cert, sembla que també França vol començar a exigir a les importacions agroalimentàries de països emergents a la UE les mateixes exigències de qualitat i de seguretat alimentària i debenestar animal que s’exigeix als productors europeus: avui la Xina o el Brasil ja no poden ser considerats com a “països pobres”. Si el sector agrari i ramader europeu segueixen sent moneda de canvi d’altres sectors industrials o de serveis europeus arreu del món, a mig termini no quedaran pagesos a Europa (al meu web trobareu una intervenció al plenari de fa un mes sobre aquest punt concret).
També a favor de mantenir una PAC reformada en el futur hi juguen els dos darrers anys, en els quals hem vist grans oscil·lacions dels preus agraris a escala mundial, des del blat fins a la llet: per causa d’això ara també els països nòrdics europeus, fins al 2007 clarament partidaris de suprimir tota la PAC, reconeixen que cal en el futur una política agrària comuna per estabilitzar preus i rendes del sector. Si aquest debat s’hagués fet al 2006, i amb un comissari suec o danès d’esquerres per exemple, les posicions de partida serien molt menys favorables per als catalans. Durant l’esmorzar els ramaders de l’Alta Ribagorça es queixen de l’excés de zel del govern tripartit en les inspeccions veterinàries: si es detecta una infecció tot el ramat és immobilitzat 45 dies i si, passat aquest termini, segueix la infecció, tota l’explotació és sacrificada, sense que la indemnització cobreixi el cost de la reposició. La causa de les infeccions, m’expliquen, és el total descontrol de les creixents poblacions d’animals salvatges de l’alta muntanya, com ara els cérvols i els cabirols. Són aquests animals els que infecten l’aigua i encomanen les malalties als ramats i la Generalitat, a diferència d’altres administracions espanyoles i europees, s’inhibeix totalment del seu control (són soviètics controlant els ramaders legals i neo-cons controlant els ramats salvatges).
Els ramaders catalans se la juguen amb la reforma de la PAC. En els darrers anys han caigut els preus i han pujat els costos de producció, per la qual cosa les subvencions europees han guanyat molt de pes en la seva renda (els xais valen avui tant... com fa 25 anys!!). La Generalitat encara no els ha abonat les subvencions europees del 2009 i els sotmet a una abusiva paperassa i a una regulació excessiva: fins i tot per canviar un ramat d’un camp a l’altre s’ha de baixar a la capital comarcal per a presentar un paper!! No valen GPS ni fotos enviades per mòbils en ple segle XXI. Com al Berguedà fa uns mesos, els ramaders ribagorçans tenen la sensació de que fan nosa a la muntanya als verds-ecologistes-de-ciutat que ens governen, molts dels quals segurament mai no resistirien un any seguit treballant i vivint a pagès.
Els ramaders ribagorçans demanen també una regulació específica, en les futures legislacions europees i catalanes, per a les vaques i els vedells de carn, ja que fins ara només es té en compte la vaca de llet. Aquesta, per exemple, té una vida útil molt més curta que la vaca de carn i això afecta al valor dels animals a partir d’una certa edat. D’això jo no en tenia ni idea, per això cal anar a veure i a parlar amb els ramaders “in situ”.
Les línies de defensa del sector en la futura reforma de la PAC passen per lligar l’activitat de la ramaderia extensiva (i això val tant per al sector vacum com per al sector oví) amb el manteniment del medi ambient: “Sabeu per què el Pirineu català no crema com els boscos de Grècia?”, acostumo a preguntar als diputats nòrdics del meu grup. “Per què els xais i els vedells quan pasturen lliurement netegen el sotabosc”. El Pirineu és avui la primera gran frontera boscosa que pot aturar la desertització d’Europa i cal reforçar i arrelar la població que realitza, en alta muntanya i per tant amb uns costos de producció molt més alts, aquesta activitat agrària i ramadera tan vital per al medi ambient. Aquest argument l’hem de fer servir més i millor, ja que els eurodiputats nòrdics hi són molt sensibles.
Dic als ramaders que és intenció meva de seguir aquest debat, i de fet ja tinc una persona al despatx de Brussel·les que es dedica només a aquest tema. L’Albert Farré (albert.farremarzo@europarl.europa.eu), jove català de Sabadell que ha acabat fa poc els seus estudis en una universitat belga, segueix des del gener totes les reunions, les conferències i els documents de la comissió d’Agricultura, així com també ja està en contacte fluid amb sindicats i patronals agràries i ramaderes de Catalunya (si algú vol el document de George Lyon sobre la futura reforma de la PAC li enviarem).
La reforma de la PAC serà un dels temes estrella d’aquesta legislatura al Parlament Europeu i la nostra voluntat és ser tan actius i eficaços com puguem en la defensa dels interessos catalans. Afortunadament, hi ha alguns catalans que treballen a les institucions comunitàries en temes agraris des de fa molts anys, amb els quals anem a sopar sovint i m’avancen i em comenten informació. Com mai abans, Catalunya se la juga en la futura reforma de la PAC. I l’alt Pirineu encara més.
He passat la Setmana Santa al meu poble, Areny de Noguera (Franja de Ponent), que és el darrer poble del Prepirineu abans d’arribar a l’alta muntanya. L’alcalde d’El Pont de Suert, Albert Alins, va organitzar el dijous sant al matí un esmorzar amb ramaders de l’Alta Ribagorça a la casa de turisme rural de Castellars de Malpàs, per tal de parlar de la futura reforma de la PAC, la Política Agrària Comuna (a la foto hi ha vaques brunes i llemosines ecològiques del bon amic Joaquim de casa Viulán d’Areny). Aquesta reforma s’aprovarà al Parlament Europeu al 2013, però ara ja estan començant a circular els primers papers elaborats tant a la DG AGRI (direcció general d’agricultura) de la Comissió Europea com al Parlament Europeu. De fet, el primer “working document” està sent redactat pel diputat liberal-demòcrata escocès George Lyon, amb qui ja hem fet vàries reunions al grup per parlar del tema, i en les quals jo he parlat de la necessitat de reforçar i de millorar, per al nostre petit país mediterrani, l’important suport que representa actualment la PAC. Ara és l’hora, per tant, de fer arribar les propostes catalanes al Parlament Europeu. D’altra banda també aquesta setmana, que dimarts em va portar a Anglès (La Selva) a parlar de la crisi econòmica, ha tingut un altre moment d’interès: a Areny de Noguera s’hi ha presentat aquest dissabte el llibre “La guerra civil a la Ribagorça” (Pagès editors, diversos autors) davant de quasi cent persones, segons la crònica del diari El Segre de diumenge. Carles Barrull i el CERib (Centre d’Estudis Ribagorçans, www.cerib.org) estan duent a terme una molt important tasca de recuperació de la memòria: l’Alta Ribagorça és possiblement la ventafocs de Catalunya, la comarca més mal comunicada i desconeguda per al gran públic català, i també una de les més desproveïdes d’estudis específics sobre la seva història contemporània.L’excursió de dijous al matí fins a Castellars de Malpàs va ser preciosa, atès que la nit anterior hi havia nevat però el matí era net i clar. He explicat als vuit ramaders presents que el nou comissari romanès d’agricultura, Dacian Ciolos, és enginyer agrònom per una universitat francesa, està casat amb una francesa i comparteix la posició francesa de reformar a fons, però també de salvar i millorar, l’essència de la PAC. De fet, se’l coneix com el “segon comissari francès”, superada la sorpresa que el seu nomenament va causar en un primer moment (gairebé la meitat del pressupost comunitari és destinat a la DG AGRI, la direcció general d’agricultura). Ciolos és també un home que ha treballat uns anys a la Comissió Europea, i que per tant ja coneix molt bé i des de dins el funcionament de les institucions comunitàries.
En aquest sentit, és també molt important que el nou comissari de Medi Ambient, el liberal eslovè Janez Potocnik, sigui també mediterrani: la DG ENVI és també molt important, atès que en depenen aspectes bàsics per al sector com el benestar animal o la seguretat alimentària. I quan els 12 diputats de Croàcia entrin al Parlament Europeu al 2012 haurem equilibrat una mica més l’autèntic eix de votacions: molt més que un parlament ideològic, dividit pel cada cop més obsolet eix dreta-esquerra, el Parlament Europeu és una cambra eminentment territorial, on moltes votacions es decanten per l’eix nord-sud. Us en podria donar molts exemples en aquest sentit.
De fet, els grups conservador i liberal són considerats els grups més “pro-business” o “business friendly” del parlament, és a dir, més sensibles a productiva i als emprenedors, mentre que socialistes i verds, especialment aquests darrers, són els grups que més regulacions i traves burocràtiques acostumen a posar a l’activitat l’economia productiva (per cert, la Gran Bretanya mira d’endarrerir tant com pot aquesta entrada: amb Croàcia els països de l’Europa central històricament situats en l’òrbita d’Alemanya ja sumen majoria de diputats a la cambra...). Sumant els seus diputats, conservadors i liberals constitueixen la primera majoria natural de la cambra: aquesta dada és molt important atès que el Tractat de Lisboa, que en poques setmanes ja estarà editat en català, atorga un pes decisiu al Parlament Europeu en agricultura (la famosa co-decisió).
En aquest any 2010 torna amb força l’eix franco-alemany i per a mi això és també una bona notícia de cara a la futura reforma de la PAC: Alemanya està marcant amb decisió el camí dels futurs rescats de possibles països insolvents (per causa de la crisi ha d’exercir el seu secular lideratge econòmic d’una manera molt més explícita) i França vol tornar a prendre les regnes de la futura direcció de l’agricultura europea. Es diu i es comenta que, com al segle passat, França acceptarà i deixarà fer a Alemanya en qüestions econòmiques i monetàries i, a canvi, Alemanya acceptarà i deixarà fer a França en qüestions agràries.
De fet, serà decisiu per a Catalunya el paper que jugarà França en la reforma de la PAC, ja que França sempre ha liderat la Unió Europea en temes agraris: i atès l’escàs prestigi i pes del govern espanyol que lidera ZP, França encara imposarà més fàcilment el seu dictat. La França de Sarkozy creu que una notable autosuficiència d’Europa és tan important en els aliments com en l’energia. I França creu que si l’agricultura i la ramaderia europea desapareixen, al seu darrera caurà una part molt important de la indústria agroalimentària europea, que a Catalunya i en molts altres països és un dels principals sectors d’activitat econòmica. Estem parlant d’un sector estratègic per al futur del continent, que va molt més enllà del pes que en el PIB s’acostuma a atorgar al sector primari, que no inclou la indústria agroalimentària, i també estem parlant de qüestions tan importants com la qualitat i la seguretat alimentària dels productes que consumim. Només cal que mireu què fan en aquest àmbit els Estats Units: tant Bush com Obama ajuden tant com poden el seu sector agroalimentari, considerat una qüestió d’altíssim interès nacional.
Per cert, sembla que també França vol començar a exigir a les importacions agroalimentàries de països emergents a la UE les mateixes exigències de qualitat i de seguretat alimentària i debenestar animal que s’exigeix als productors europeus: avui la Xina o el Brasil ja no poden ser considerats com a “països pobres”. Si el sector agrari i ramader europeu segueixen sent moneda de canvi d’altres sectors industrials o de serveis europeus arreu del món, a mig termini no quedaran pagesos a Europa (al meu web trobareu una intervenció al plenari de fa un mes sobre aquest punt concret).
També a favor de mantenir una PAC reformada en el futur hi juguen els dos darrers anys, en els quals hem vist grans oscil·lacions dels preus agraris a escala mundial, des del blat fins a la llet: per causa d’això ara també els països nòrdics europeus, fins al 2007 clarament partidaris de suprimir tota la PAC, reconeixen que cal en el futur una política agrària comuna per estabilitzar preus i rendes del sector. Si aquest debat s’hagués fet al 2006, i amb un comissari suec o danès d’esquerres per exemple, les posicions de partida serien molt menys favorables per als catalans. Durant l’esmorzar els ramaders de l’Alta Ribagorça es queixen de l’excés de zel del govern tripartit en les inspeccions veterinàries: si es detecta una infecció tot el ramat és immobilitzat 45 dies i si, passat aquest termini, segueix la infecció, tota l’explotació és sacrificada, sense que la indemnització cobreixi el cost de la reposició. La causa de les infeccions, m’expliquen, és el total descontrol de les creixents poblacions d’animals salvatges de l’alta muntanya, com ara els cérvols i els cabirols. Són aquests animals els que infecten l’aigua i encomanen les malalties als ramats i la Generalitat, a diferència d’altres administracions espanyoles i europees, s’inhibeix totalment del seu control (són soviètics controlant els ramaders legals i neo-cons controlant els ramats salvatges).
Els ramaders catalans se la juguen amb la reforma de la PAC. En els darrers anys han caigut els preus i han pujat els costos de producció, per la qual cosa les subvencions europees han guanyat molt de pes en la seva renda (els xais valen avui tant... com fa 25 anys!!). La Generalitat encara no els ha abonat les subvencions europees del 2009 i els sotmet a una abusiva paperassa i a una regulació excessiva: fins i tot per canviar un ramat d’un camp a l’altre s’ha de baixar a la capital comarcal per a presentar un paper!! No valen GPS ni fotos enviades per mòbils en ple segle XXI. Com al Berguedà fa uns mesos, els ramaders ribagorçans tenen la sensació de que fan nosa a la muntanya als verds-ecologistes-de-ciutat que ens governen, molts dels quals segurament mai no resistirien un any seguit treballant i vivint a pagès.
Els ramaders ribagorçans demanen també una regulació específica, en les futures legislacions europees i catalanes, per a les vaques i els vedells de carn, ja que fins ara només es té en compte la vaca de llet. Aquesta, per exemple, té una vida útil molt més curta que la vaca de carn i això afecta al valor dels animals a partir d’una certa edat. D’això jo no en tenia ni idea, per això cal anar a veure i a parlar amb els ramaders “in situ”.
Les línies de defensa del sector en la futura reforma de la PAC passen per lligar l’activitat de la ramaderia extensiva (i això val tant per al sector vacum com per al sector oví) amb el manteniment del medi ambient: “Sabeu per què el Pirineu català no crema com els boscos de Grècia?”, acostumo a preguntar als diputats nòrdics del meu grup. “Per què els xais i els vedells quan pasturen lliurement netegen el sotabosc”. El Pirineu és avui la primera gran frontera boscosa que pot aturar la desertització d’Europa i cal reforçar i arrelar la població que realitza, en alta muntanya i per tant amb uns costos de producció molt més alts, aquesta activitat agrària i ramadera tan vital per al medi ambient. Aquest argument l’hem de fer servir més i millor, ja que els eurodiputats nòrdics hi són molt sensibles.
Dic als ramaders que és intenció meva de seguir aquest debat, i de fet ja tinc una persona al despatx de Brussel·les que es dedica només a aquest tema. L’Albert Farré (albert.farremarzo@europarl.europa.eu), jove català de Sabadell que ha acabat fa poc els seus estudis en una universitat belga, segueix des del gener totes les reunions, les conferències i els documents de la comissió d’Agricultura, així com també ja està en contacte fluid amb sindicats i patronals agràries i ramaderes de Catalunya (si algú vol el document de George Lyon sobre la futura reforma de la PAC li enviarem).
La reforma de la PAC serà un dels temes estrella d’aquesta legislatura al Parlament Europeu i la nostra voluntat és ser tan actius i eficaços com puguem en la defensa dels interessos catalans. Afortunadament, hi ha alguns catalans que treballen a les institucions comunitàries en temes agraris des de fa molts anys, amb els quals anem a sopar sovint i m’avancen i em comenten informació. Com mai abans, Catalunya se la juga en la futura reforma de la PAC. I l’alt Pirineu encara més.
De Fraga a la Ribagorça: incongruències SOEcialistes
El PSOE Ó PP-PSOE ens té continuament acostumats a incoherències o incompliments de promeses o de lleis aprobades per ells mateixos. De poc serveix tenir una Llei de Memòria Històrica aprovada pel Parlament espanyol a l'octubre de 2007 a instàncies del Govern SOEcialista, si posteriorment el PSOE d'Aragó s'ajunta amb el PP i el PAR rebutjant identificar les víctimes de la Guerra Civil. De poc serveix la legislació espanyola de 2007 o la identificació de 519 foses comunes a l'Aragó si posteriorment la major part de les actuacions aragoneses són de cara a la façana i es centren a Saragossa, a la recerca i difusió dels estudis i projectes de la DGA i del Monegres. No serveix de res tot això si no es ténen en compte la pervivència de símbols franquistes que encara existeixen a ciutats com Barbastre o Fraga, i el PSOE no fa res, o quasi res, tot i que en aquestes ciutats porten governant unes quantes legislatures. Aquestes reflexions sorgeixen quant hom veu com el PSOE de l'Aragó s'ajunta amb el PP i el PAR per fer marxa enrera o donar un pas endavant per al projecte "Amarga Memória" i que contrasta amb el PSOE de Fraga que ara que es troben a l'oposició, juntament amb Convergència Democràtica de la Franja i d'altres entitats socials i culturals fragatines, demanen al govern local del PP que retiri el monument al vençuts en la Guerra Civil. El PSOE ha tingut una llarga, llarguísima etapa de govern municipal, de 1979 a 2007 primer amb Francisco Beltran i més tard amb Vicente Juan i durant aquest període ningú de la federació local SOEcialista va dir res contra els símbols de la disctadura franquista. És més, el projecte de remodelació de la plaça aplicat pel PP ja el va aprobar en el seu dia el PSOE fragatí, per això sorprèn molt que ara que hi ha l'oposició associativa fragativa el PSOE, que mai ha fet cap acte en aquest sentit, ara que no té poder, es tiri de cap a peus en contra. Benvinguts siguin, però aquests gestos no sols s'han de fer quant hom està a l'oposició,també quant es governa i especialment a les Corts d'Aragó.
Aquest comportament no és únic en el PSOE de Fraga, es fa extensiu al PSOE franjolí i aragonès on la Llei de la Memòria Històrica i la recerca en temes de guerra civil encara és una realitat a quasi tota la Franja. I és que quan hom està al poder fa una cosa i quant està a l`oposició un altra. I si no fixem-nos en actuacions més properes per a veure el comportament del PSOE: una és la Llei de Llengües que el PSOE ha aprovat amb el ordeno i mando de Marcelino Iglesias. Aquesta LLei és molt polèmica sobretot per a la dreta que anteriorment no qüestionaven científicament la dialectologia franjolina i actualment si; el soci de govern del PSOE, el PAR, que durant tres legislatures ha signat acords de govern amb el PSOE en pro d'aquesta Llei ara se´n desdiu i juntament amb el PP que han agafat els mateixos arguments que la FACAO i la PNHC són els que trepitjen bona part del territori aragonès, que no franjolí per a dir que "no hablamos catalán". Quin gran descobriment que a Osca o Jaca, o a Campo no ho parlen, felicitats per la descoberta científica. La CHA, gran defensora de la cooficialitat a l'Estatut de 2007 ara fa campanya per a informar alguns grups de la CHA propers a FACAO i justificar el vot d'una Llei SOEcialista que ha millorat sustancialment amb les al·legacions de la CHA, però que queda ben lluny de la cooficialitat. IU, que va dónar suport a l'Estatut, ara sense la cooficialitat necesària, fa marxa enrere i vota en contra per que la Llei és molt descafeinada i no aposta per la cooficialització, impensable si no hi figura a l'Estatut d'Autonomia que els mateixos van defensar.
A la Ribagorça, féu SOEcialista, amb molts alcaldes promotors de la primera Declaració de Mequinensa (1984), actualment és l'única comarca de la Franja en que els noms oficials són únicament en castellà excusant-se que no hi havia llei. A gener de 2010 ja hi ha Llei de Llengües i els noms encara continuen igual: tindrem que seguir una legislatura més dient Benabarre, Arén, Puente de Montañana, Estopiñán del Castillo o Montanuy?Tindrem que seguir veient com el PSOE juga amb la llengua, utilitzant sols el títol de determinats actes en català per atreure més turisme català i la resta del text ho fant tot en castellà per a poder ser més universals?. Ja veurem com acaba tot, però amb Llei o sense, molt em temo que hi haurà que esperar com a poc un any més o un altra legislatura.
Un altre exemple similar als comentats és el de l'Autopista Elèctrica Aragó-Cazaril dels anys 90 i els diferents ramals. Amb Aznar al Govern d'Espanya el SOE local es va mobilitzar a la Ribagorça:ajuntaments, mancomunitats, diputacions anàven amb la Plataforma contra l'Autopista Elèctrica, el PSOE seguia els interessos de la gent del territori. Al 2009, amb la nova Plataforma i ZP al poder, el PSOE va abandonar la Plataforma i ha constituït un front institucional per a negociar directament amb REESA. Més d'un any desprès la manca de transparència dels acords aconseguits, així com dels projectes de la Montsó-Isona i de la Foradada del Toscar-La Pobla de Segur, són inadmissibles per un partit que governa seguint els principis més elementals del despotisme il·lustrat, amb poca il·lustració i molt maquiavel·lisme.I suposo, que si al 2012, puja Rajoy, llavors els SOEcialistes ribagorçans s'apuntarien a la Plataforma de nou, depenent de qui mana a Madrid o a Saragossa i no tenint en compte les veritables necessitats dels ciutadans més propers en els ajuntaments que ells governen.Passarà 2010 i vindrà 2011, i les incoherències d'aquell partit que ens governa, tant als ajuntaments com a les Corts seguiran any rera any, legislatura rera legislatura. Amb tots aquests antecedents, quines actuacions realitzarà el PSOE d'aqui a la campanya electoral de 2011?Quin programa electoral proposarà?. Hi haurà més FETS, o sols ens quedarem amb les PARAULES. la resposta la tindrem abans d'un any.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)