L’Aragó tindrà aquest 2013, després de la
negociació dels pressupostos de l’executiu de Luisa Fernanda Rudi, un
nou projecte de llei de llengües que torna a evitar qualsevol referència
al reconeixement del català com a llengua viva a la franja oriental de
la comunitat. Amb la negociació oberta entre els partits, la
normalització, en el millor dels casos, tractarà la llengua com a
aragonès oriental i tornarà a dependre de la decisió dels ajuntaments.
Un
dels llibres de viatges a peu més deliciosos de l’etern en vida Josep
Maria Espinàs, A peu per la Llitera (La Campana, 1990), en el pròleg,
recorda que la guerra de la llengua a l’Aragó sempre ha estat d’una
intensitat baixíssima entre les persones. Ho diu citant el periodista
Manuel Campo Vidal, nascut a Camporrells: “En la Llitera se habla un
idioma que cualquier japonés medianamente culto, de vacaciones en su
balneario, distinguiria immediatamente como catalán en su versión
dialectal occidental”. Ara bé, ningú ha acabat mai de resoldre a nivell
institucional l’encaix còmode que hauria de tenir l’oficialització de la
fabla, que es parla al Pirineu, i el català, a tota la franja limítrof
amb Catalunya. I aviat farà trenta anys dels primers moviments.
L’últim intent, no sense polèmica pels interessos polítics inequívocs
del Partit Popular, és el projecte de llei d’ús, protecció i promoció
de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies de l’Aragó, una nova
reglamentació que ha de derogar l’última llei de llengües promulgada el
2009 pel PSOE. que es va presentar al consell de govern a finals del
juliol passat, però que encara ha de passar la tramitació parlamentària.
“No està aprovada, i més quan encara estem en el procés de
compareixences dels consellers per als pressupostos de 2013”, han
apuntat fonts de la conselleria de Cultura de l’executiu aragonès.
La nova llei no suposarà cap cost per a les arques del govern que
comanda Luisa Fernanda Rudi i no significarà cap avenç per a la
normalització del català i de la fabla que, de fet, ni tan sols surten
esmentades pel seu nom perquè es tria en tots els articles la fórmula
“la lengua aragonesa propia del area [oriental o pirenaica] de la
comunidad autónoma, con sus modalidades lingüísticas”. És a partir
d’aquest redactat que el Govern d’Aragó s’ha inventat una nova llengua,
l’aragonès oriental, per referir-se al català que es parla en aquest
territori. L’anterior llei sí que esmentava les llengües pel seu nom:
“Aragón es una Comunidad Autónoma en la que junto al castellano, lengua
mayoritaria y oficial en todo su territorio, se hablan en determinadas
zonas otras lenguas, el aragonés y el catalán, las tres con sus
modalidades lingüísticas propias de Aragón”. Però no es va arribar a
desplegar mai.
La via valenciana
La negociació que ara s’ha
obert entre els partits intenta una possible via valenciana per al
reconeixement de les llengües a l’Aragó, és a dir, que a un dels
principals textos legals s’obri la porta a l’oficialització d’una
‘llengua aragonesa’, encara que el món científic identifiqui aquest
idioma com a català al vessant oriental i com a fabla aragonesa al
vessant pirinenc. En una visita a Calaceit fa poques setmanes, la
consellera de Cultura, Dolores Serrat, va explicar que no hi haurà cap
problema perquè els ajuntaments anomenin català a aquesta llengua a la
franja. Però la concreció acabarà residint en els àmbits menors de
decisió i, consegüentment, es potenciarà el conflicte.
El que sí que és cert, en tot cas, és que la nova llei de llengües de
l’Aragó prevista per al 2013 té un caràcter facultatiu, determina que
els ciutadans podran adreçar-se en la seva llengua a l’administració i
aquesta no estarà obligada a contestar-los en la mateixa llengua. No hi
haurà cap mena d’imposició, com li agrada dir al Partit Popular, de les
llengües que no siguin el castellà en les relacions entre els ciutadans i
l’administració pública. A favor del català, segons les primers
converses entre el PP, el PSOE i el PAR hi ha la voluntat comuna que la
nova Academia Aragonesa de la Lengua només se centri en la
normativització de la fabla i reconeixi les normes de l’Institut
d’Estudis Catalans.
La llei de llengües que el 2009 va impulsar
el Govern d’Aragó, governat pel socialista i catalanoparlant de Bonansa
Marcel·lí Iglesias, va néixer morta, malgrat que la data del 17 de
desembre va ser emmarcada com un “moment històric” per formacions com la
Chunta Aragonesista. Des del minut zero, el PP i el PAR van conjurar-se
per rebentar qualsevol desplegament legal i van estendre el discurs de
la por. L’ofensiva es va concretar sis mesos després amb un ariet de
prestigi, l’advocat Ángel Escolano, mà dreta de Francisco Caja a
Convivencia Cívica Catalana (CCC), que va agafar la representació legal
d’un total de dotze ajuntaments que van decidir presentar el 2010 un
recurs al Tribunal Constitucional que no va ser ni admès a tràmit perquè
la llei, com l’actual, té una fase de desplegament en la qual ha de
concretar els municipis on s’ha d’aplicar i encara no ho havia fet.
Escolano, assessor del PP aragonès i de la plataforma No Hablamos
Catalán, era el representant dels nuclis de Faió, Nonasp, Fraga, Torre
del Comte, La Freixneda, Vall-de-Roures, Lascuarre, Fórnols de
Matarranya, Aiguaviva de Bergantes, la Ginebrosa i la Codonyera,
governats pel PP o el PAR. En aquest últim poble, la presentació del
recurs va tenir el suport del PSOE i el símbol encara es va fer més gran
perquè la Codonyera és el municipi on viu un dels màxims especialistes
de la llengua catalana a l’Aragó, el lingüista Artur Quintana. “Hi ha un
ambient favorable però hi ha episodis de ferotge anticatalanisme”,
explica Quintana.
Abans de la Declaració de Mequinensa
Tampoc
és que els anteriors equips de govern a l’Aragó hagin posat fil a
l’agulla d’una manera decidida en els últims trenta anys per fixar
l’actuació lingüística de l’administració, però la primera actuació amb
cara i ulls cal apuntar-la al PSOE. Els socialistes aragonesos, en temps
que la conselleria de Cultura estava en mans del carismàtic José R.
Bada Panillo i sota la presidència per majoria simple de Santiago
Marraco, van engegar la maquinària governamental el 1983 amb la voluntat
de “defensar el català” de la situació de llimb que es trobava. En
aquella època ja s’havien constituït les primeres associacions
pronormalització lingüística com el Consello d’a Fabla Aragonesa o
l’Associació de la Franja de Ponent i el 1978 l’Ajuntament de Fraga va
ser el primer a demanar l’ensenyament optatiu del català. Ara bé,
l’Estatut aragonès no va protegir ni va fomentar cap dret en aquest
sentit. “Si no se desarrolla el Estatuto en un sentido más progresista
acabaremos con la pluralidad lingüística”, deia Bada en una entrevista
al diari El dia el juny de 1983.
El moviment polític més global que
s’ha viscut a l’Aragó va arribar sis mesos després amb dues declaracions
en un termini de set dies: en primer lloc, el manifest que van fer set
alcaldes de la Ribagorça (Montanuy, Bonansa, Sopeira, Areny, Pont de
Montanyana, Tolva i Benavarri) al diari La Nueva España defensant
l’Estatut i alhora l’ensenyament optatiu del català; i en segon lloc, la
Declaració de Mequinensa, en la mateixa línia argumentativa, que va
ampliar la iniciativa a 17 alcaldes i consellers (dels pobles anteriors i
de Saidí, Torrent de Cinca, Mequinensa, Fraga, Faió, Nonasp, Fabara,
Calaceit, Vall-de-Roures, la Codonyera i Valljunquera), socialistes,
entre els quals ja hi destacava un jove i entusiasta de la causa
Marcelino Iglesias. “En aquesta assemblea pareix que sura un complex
d’inferioritat que hem de fer desaparèixer. Esclar que aquesta
iniciativa tindrà contestació, especialment en els sectors més
conservadors. I a mi, en el fons, m’alegra que sigui així, per a
desemmascarar els qui mai no han fet res per conservar la nostra
identitat”, va apuntar.
Molt bé. Ja han passat prop de tres dècades d’aquella efervescència i
els habitants de la Franja que van al metge a Lleida no han de fer una
cua diferent. Però quin és l’ambient lingüístic als carrers de les
ciutats i pobles d’aquesta terra de frontera? L’any 2005 es va publicar,
a partir d’una mostra de 1.351 persones sobre una població aproximada
de 75.000 persones, l’última enquesta sobre usos lingüístics a les
comarques orientals d’Aragó i els resultats no van sorprendre ningú: un
90% dels enquestats van afirmar que entenien el català i un 68% que el
parlava, però un 30% no el sabia ni llegir ni escriure. La meitat de la
població, segons les extrapolacions d’aquest estudi, tenen a les cinc
comarques limítrofs amb Catalunya el català com a llengua habitual i un
58% asseguraven que l’utilitzaven molt (26%) o força (32%).
Nous projectes a l’escola
Sense aquesta base
social, difícilment el català, que encara s’identifica sobretot per les
denominacions locals de lliterà o ribagorçà, no hagués tingut
històricament una fecunda producció cultural al marge del debat polític i
institucional. Ningú qüestiona que els escriptors Jesús Moncada o Mercè
Ibarz formen part de la literatura catalana i l’activisme ja va néixer
ara fa 25 anys amb la revista Desperta ferro, les col·leccions de
llibres La Gabella o Quaders de la Glera o els casals populars impulsats
per Guillem Chacon. Però els canvis en el món majoritari de la Franja,
aquell de les persones que no fan activisme, segons apunta el sociòleg
Natxo Sorolla, s’han donat en el marc infraprotegit de l’educació: la
supervivència de la llengua a l’aula encara depèn de les associacions de
pares i mares que ho demanen a l’escola primària (entre dues i quatre
hores setmanals optatives), mentre que a l’escola secundària hi ha nous
projectes per fer entre una i dues assignatures en català. “Aquests
projectes sí que són importants”, apunta.
I
com que l’educació no fa encara el camí que hauria de fer per garantir
el futur de la riquesa trilingüe de l’Aragó, les recerques recents que
s’han fet, per exemple, a Tamarit i a Calaceit, apunten que el català
s’ha convertit ja en una llengua perifèrica als patis de les escoles.
“Entre els nascuts als anys 90 l’ús és molt minoritari, estem en el
moment del punt d’inflexió”, diu Sorolla. La Franja ha superat tres
dècades d’irresolta normalització lingüística en un entorn rural i sense
immigració que permetia anar tirant. Però totes les societats, fins i
tot les més tradicionals, pateixen canvis i a les cinc comarques
catalanoparlants de l’Aragó hi ha ara mateix un ascens important de la
immigració vinculada a l’economia agrària, tot i que el punt de canvi es
basa en el comportament dels autòctons o d’immigració provinent de la
resta de l’Estat. “L’ensenyament optatiu pot dependre de professors que
han vingut de fora i només són castellanoparlants; per tant, s’hi poden
oposar només pel fet que vegin perillar el seu lloc de treball”,
conclou.
.jpg)
.jpg)