26 de març del 2008

UNA TELEVISIÓ PER A TOT L’ARAGÓ? (VERSIÓ TEMPS DE FRANJA)




EDITORIAL-TEMPS DE FRANJA
Sorprèn enormement que ara que ja fa un parell de mesos que Aragón Televisón censurés a un ciutadà ribagorçà per a parlar en públic en català perquè, segons la cadena no l’entendrien la immensa majoria d’aragonesos. Ara,la seva cap de continguts, Elisabeth López, s’està pensant molt seriosament que l’aragonès tingui espais dins de la programació del seu canal. Un cop més el agravi comparatiu clama al cel i a la terra. Els catalanoparlants a l’Aragó som el triple que els aragonesòfons, els premis, llibres i col·lectius, també i les darreres dades socio lingüístiques aporten un ús social del 70 % de la població que entén i utilitza el català a la Franja, però això no són motius prou convincents per a un ens públic que teòricament tindria que ser de tot l’Aragó.

Pel que es veu, poc els importa als despatxos de l’Actur si la seva entitat representa o no la voluntat de tots i totes els aragonesos i aragoneses o sols la d’uns i unes que venen a la Franja amb els clitxes urbanites prefabricats a la capital de l’Ebre. Ara bé, aquesta situació de fer arraconar la llengua catalana o de fer actes on aquesta és solsament un trist testimoni de la seva riquesa a l’Aragó, no és una excepció de la Ràdio i la Televisió públiques aragoneses, és la mateixa política que utilitzen els diferents grups polítics representats a les Corts d’Aragó: començant per un PP contrari a la Llei de Llengües, d’un IU que ara no vol Llei de Llengües perquè pot resultar molt costosa, i ara sí; d’un CHA que aposta oficial i valentament pel trilingüisme, però que a la hora de la veritat sols contempla als fablans oblidant-se de la resta, d’un PAR-PSOE que des de fa nou anys que governen prometent una legislació que encara no arriba, tot i que Aragó incompleix d’una manera reiterada la llei de llengües aprovada al 1992 pel Parlament europeu i ratificada al 2002 pel Parlament espanyol; una política del executiu aragonès que busca acontentar a tothom, especialment a Saragossa i contentan a Saragossa s’oblida de la resta d’Aragó i especialment de la Franja.
Però aquesta situació no és una excepció de la política o dels mitjans de comunicació aragonesos. Aquesta ha estat una constant dels actes aragonesos, és a dir, aragonosòfons, que no vol dir d’Aragó, on es el trilingüisme i la pluralitat lingüística i la defensa del català sols es reafirmen quant beneficien als interessos aragonesòfons o fablans, i tot i així, el català es mostra a Saragossa sota mínims.

Potser és comprensible que per a Aragón Televisión tingui por de la qualitat de TV3 i Catalunya Ràdio i així s’oblidi un cop més de la llengua catalana de la Franja; que els polítics aragonesos, pensant amb els lleons de Madrid o amb l’Expo de Saragossa s’oblidin de les llengües i de la Franja, el que és incomprensible que mai hi hagi institucions aragoneses i sobretot aragonesòfones que defensin la llengua catalana a Saragossa , Osca i a Terol, tant com els diferents col·lectius catalanoparlants fan una vegada sí i un altra també.

Cert és que hi ha intel·lectuals catalanoparlants que són una referència lingüística a l’Aragó començant pels dos membres de l’IEC (Artur Quintana i Ramon Sistac) i continuant per Carles Sancho a Terol o José María Gracia a Saragossa, però aquestes són unes exempcions que confirmen la regla d’una marginació de les institucions aragoneses amb el total beneplàcit de d’uns col·lectius aragonesófons que ja els hi va bé que estiguem així, mentre’s ells estiguin a la capital com a únics valedors de les llengües minoritàries i als colectius catalanoparlants de la perifèria sols se’ns demana per a que els reconeguem com a veritables profetes de la llengua aragonesa enfronts els seus oponents. I, és clar, les institucions catalanoparlats, solidàries elles i confiades en un món felic amb un llei de Llengua a la manera de Marcel·lí de Bonansa, sempre cedeixen i sempre miren a Saragossa i Aragó com un fill mira a la seva mare, una mare que s’oblida totalment del fill.
I és que de tant mirar i mirar, no veiem que el que realment fa mal als d’Aragó és que a l’Aragó som més, utilitzem la llengua amb uns percentatges més elevats,estem dins d’un domini lingüístic que el compartim amb 10 milions de persones, tenim uns mitjans de comunicació com diaris i revistes més nombrosos que ells i una Corporació Catalana de Ràdio i Televisió que ja porta més de vint anys, a més d’un Institut centenari que des de 1977 és la Reial Acadèmia de la llengua catalana, de tot això, podem estar orgullosos de contribuir-hi, tant o més orgullosos, de ser uns ciutadans aragonesos en un Aragó on tots som aragonesos quant el vent bufa en contra, però quant es va a favor...la Franja no existeix. Perquè sempre s’ha d’apostar i mirar que fan les diferents associacions de fablans?. Per què sempre ens hem d’unir amb unes entitats que sols s’uneixen quant els hi convé?. En definitiva, Ara que és l’hora de Kosovo, també és l’hora de la Franja?.

1 comentari:

Marcel·lí Pascual ha dit...

Bon article, Carles. Des de la Seu, estic amb tu.

Cristina tarrés
www.viurealspirineus.cat