El passat 29 de setembre l‘IEC-Institut d’Estudis Catalans i elsAjuntaments d’Areny i Tremp van organitzar a Areny la jornada amb el títol “La Terreta: els orígens del català”. L’ acte servia per a presentar una exposició temporal -que encara es pot veure al Centre d’ Interpretació de la Ribagorça- i un llibret amb el mateix títol obra del filòleg Josep Anton Rabella-cap de l’Oficina d’Onomàstica de l’IEC. Entre els parlaments polítics el dels alcaldes Miguel Gracia iVíctor Orrit, i desprès els filòlegs: Josep Anton Rabella, Ramon Sistac i Maite Moret. Es tractava d’un acte que pretenia donar a conèixer el text més antic fins ara conservat en llengua catalana que és el jurament feudal que Radolf Oriol castlà dels castells d’Areny i Orrit realitza al comte Ramon IV del Pallars Jussà i a la comtessa Ermessenda i alhora, revaloritzar la llengua catalana a la Franja en un moment en que polítics i institucions com el Govern i les Corts d’Aragó s’inventen llengües sense cap aportació científica que ho justifiqui. A Areny, els filòlegs van aportar les dades suficients per a demostrar que la nostra parla és catalana i que en cap lloc del món es diuen coses com llengua pròpia d’ una àrea determinada o lapao.
Per un altra banda es tractava de ficar em valor un text de fa quasi mil anys i demostrar que els orígens escrits de la llengua catalana es troben a la Vall Mitjana de la Noguera Ribagorçana i en concret a Areny i Orrit on fa quasi un mil·leni es parlava i s’escrivien alguns documents en llengua catalana: gran diferència amb aquestst temps on seguim parlan en català i ho escrivim tot en castellà. Ara bé, sobta que per a explicar un període històric de fa mil anys sols en parlin els filòlegs i no s’assessorin d’historiadors que ho han investigat i tot això amb el consentiment de l’IEC i dels Ajuntaments organitzadors de l’acte. i mira que, d’historiadors i medivalistes que parlin de la Ribagorça n’hi ha un quants: Jordi Boix, Jordi Bolós, Francesc Fité, Alberto Velasco, Fernando Galtier, Guillermo Tomás,, etc, etc. entre d’altres que hem estudiat aquest periode.
Del llibre: “Els orígens de la llengua catalana” de Josep Anton Rabella i Ribas, veiem que a la contraportada hi ha els logos de les tres institucions que ho editen: Ajuntament d’Areny, Institut d’Estudis Catalans i Ajuntament de Tremp, però en cap moment cita els editors ni l’editorial ni impremta ni els crèdits, ni ISBN ni depòsit legal, ni any res de res. En definitiva, no té cap registre: és un llibre fantasma que no té cap identificador, és com conduïr un cotxe amb matricula, però sense cap certificat de matriculació, ni assegurança, ni ITV, i això ho fan l’IEC i els Ajuntaments d’Areny i Tremp??
En segon lloc: la contextualització del text amb la llengua parlada i escrita d’aquell moment era molt important, però en cap moments’ha parlat de la història del Comtat de Ribagorça, del Comtat del Pallars Jussà, de la importància d’Orrit com a cap del pagus, de la existència d’un comtat o un vescomtat, o no, amb Miró I i Guillem (segle X); de com al segle XI ja era més important Areny o de que Areny i Montanyana depenien en aquella època del Comtat del Pallars Jussà; de les guerres feudals entre els comtes dels dos Pallars i la seva incidència a La Terreta, però clar tot això era secundari. Un altre dels aspectes és la importància que el filòleg dóna als tema dels bisbats especialment al de la Seu d’Urgell ignorant el Bisbat de Roda d’Isàvena o el paper que van tenir els monestirs en l’organització territorial, i en el cas de La Terreta el d’Alaó a Sopeira;per a la història eclesiàstica d’Areny, Montanyana, Castanesa, Peralta de la Sal o Boí el Bisbat de la Seu d’Urgell ha estat molt important, però aquesta importància prové de la seva dependència arran de laconcordia de 1140, no d’un segle abans com diu l’autor. En aquella època, els bisbes de Roda eren qui consagraven les esglésies de tota aquesta vall; de fet a finals de setembre 1123, el Bisbe Sant Ramon de Roda va consagrar l’església de Sant Pere d’Orrit, pocs mesos abans de la seva visita a Taüll per a fer el mateix amb les de Sant Climent i Santa Maria.
En segon lloc: la contextualització del text amb la llengua parlada i escrita d’aquell moment era molt important, però en cap moments’ha parlat de la història del Comtat de Ribagorça, del Comtat del Pallars Jussà, de la importància d’Orrit com a cap del pagus, de la existència d’un comtat o un vescomtat, o no, amb Miró I i Guillem (segle X); de com al segle XI ja era més important Areny o de que Areny i Montanyana depenien en aquella època del Comtat del Pallars Jussà; de les guerres feudals entre els comtes dels dos Pallars i la seva incidència a La Terreta, però clar tot això era secundari. Un altre dels aspectes és la importància que el filòleg dóna als tema dels bisbats especialment al de la Seu d’Urgell ignorant el Bisbat de Roda d’Isàvena o el paper que van tenir els monestirs en l’organització territorial, i en el cas de La Terreta el d’Alaó a Sopeira;per a la història eclesiàstica d’Areny, Montanyana, Castanesa, Peralta de la Sal o Boí el Bisbat de la Seu d’Urgell ha estat molt important, però aquesta importància prové de la seva dependència arran de laconcordia de 1140, no d’un segle abans com diu l’autor. En aquella època, els bisbes de Roda eren qui consagraven les esglésies de tota aquesta vall; de fet a finals de setembre 1123, el Bisbe Sant Ramon de Roda va consagrar l’església de Sant Pere d’Orrit, pocs mesos abans de la seva visita a Taüll per a fer el mateix amb les de Sant Climent i Santa Maria.
I finalment, parlem del text com a obra de Ramon IV i cita als comtes Ramon Ermessenda (1029-1047), però el que no es diu que Ermessenda és la segona dona del comte i que aquest governava el Comtat des de la mort del seu pare Sunyer I (1010).
Comparteixo que era un bon moment per a divulgar un text com el de Radolf Oriol, per a donar-lo a conèixer entre la societat, per a veure que la nostra parla és catalana i que com a tota llengua pot ser parlada i escrita, per a mostrar “Jo fideles vos seré”, però aquesta frase que pot ser aplicada a ser fidels a la nostra llengua, també ha de servir per a ser fidels a la història, i al patrimoni dels nostres pobles. Són els filòlegs els que han de fer recerca lingüística i dialectològica i l’han d’explicar, però quan es parla de temps tant llunyants, els errors històrics es solventen amb assessoraments d’historiadors i aqui, un cop més no s’ha fet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada