Els nacionalistes valencians sempre hem tingut molt clar que la política lingüística del PP té un objectiu ben definit: la substitució lingüística, és a dir, l'espanyolització de la societat valenciana, el foment de l'autoodi i, per enganyar-nos, la suposada defensa d'un valencià que el volen com a peça de museu, tancat amb pany i clau en una vitrina, un valencià innocu que no els hi fa gens de mal. Aquest objectiu, jo diria d'Estat, que porta a cap el PP és, si fa no fa, el mateix que han portat a cap, arran de la desfeta de 1707, reis, reines, corregidors, presidents, dictadors i tutti quanti. Així doncs, del PP ja no ens sorprén res, ja sabem que volen anorrear la nostra identitat i difuminar-nos en la seua Espanya constitucional, això sí, proclamant a bombo i platerets «un valencianismo bien entendido». Ells, al cap i la fi, són els hereus de l'Espanya més rància, borbònica, colpista i anorreadora d'aquests tres-cents anys.
Ara bé, si és ben cert que amb el PP sabem amb qui ens hi juguem les garrofes, i en quin camp estem jugant, no passa el mateix amb el PSOE. Lingüísticament, com en tantes altres coses, amb els socialistes mai sabem per on ens eixiran. Són el partit del «con buen talante», de donar-ne una de calç i una altra d'arena, de canviar segons bufa el vent. I és que veritablement els socialistes, no tots, evidentment, però sí els que veritablement tallen el bacallà, en el tema de la llengua n'han fet, i continuen fent-ne, de grosses.
Sense anar més lluny, fa unes poques setmanes, la portaveu socialista en la comissió de política lingüística, la diputada i professora de valencià Marisol Sorribes, va presentar la dimissió al síndic del seu grup. El motiu és que el nou líder dels socialistes valencians, Jorge Alarte, va votar en contra de la proposta de Compromís, calcada de la que en el seu dia van presentar els socialistes, que demanava al Consell que la Generalitat Valenciana entrara, definitivament, a formar part de l'Institut Ramon Llull, un consorci creat el 2002 que té com a finalitat, entre d'altres, promoure internacionalment la llengua catalana. Els valencians som els únics que encara no estem representats i és vergonyós que els socialistes entren en el joc barroer dels populars. Com no podia ser d'una altra manera, Marisol Sorribes «per dignitat» i perquè «no tot és mercat» va presentar la dimissió. Uns pocs dies després, el PSOE en feia una altra de les seues. El govern del president Zapatero contestava una pregunta de Joan Tardà, diputat d'ERC, dient que «el Govern veu innecessari exigir el valencià als jutges per garantir l'ús de la llengua» . És de jutjat de guàrdia, mai més ben dit, que a hores d'ara, i després de vint-i-cinc anys, l'ús del valencià, que té una certa normalitat entre els funcionaris, encara no siga una obligació entre els jutges, els fiscals i els secretaris judicials. El PSOE no vol canviar la Llei del Poder Judicial, que estableix que saber valencià és un mèrit, però tanmateix desconèixer-lo no impedeix a un magistrat exercir al País Valencià.
Comptat i debatut, si la política lingüística del PP és, com hem dit adés, de museu, la del PSOE és la de no mullar-se massa. El seu model de l'Espanya plural és el d'acceptar que hi ha un estat plurilingüístic, però no fer bandera de la llengua i, a tot estirar, assumir els fets consumats. La negativa al fet que el Congrés i el Senat siguen dues cambres en les quals s'hi puguen utilitzar les llengües de l'estat n'és una prova més que suficient. Aquesta negativa és la causa per la qual el català no és una llengua oficial a la Unió Europea. La seua indefinició en el nom i la unitat de la llengua, així com les concessions que al llarg d'aquests més de vint-i-cinc anys ha fet a la dreta valenciana, ha contribuït que s'hi donen casos curiosos i més que esperpèntics. Un de tants el que ha passat darrerament. La Unió Europea s'ha gastat 6.000 euros «traduint» al valencià l'anunci, que ja estava fet en català, que passaran les televisions espanyoles sobre les properes eleccions europees. Però, no s'ho perden, el text és el mateix que ja estava en català, no canvia ni un punt ni una coma. Com és possible que la Unió Europea es gaste aquesta quantitat d'euros duplicant un anunci en la mateixa llengua? Doncs perquè a Europa, a tots els efectes i a iniciativa del Govern espanyol, tenen constància que el valencià i el català són dues llengües diferents, o no? Qui són els responsables que s'haja arribat a aquesta situació? No cal ser un expert en la matèria per adonar-se que aquesta indefinició dels socialistes, entre d'altres, que van donant-nos peixet perquè anem picant, és causa i conseqüència de molts dels problemes que té la nostra llengua i que patim els parlants. Hi ha moltes persones a les quals ens agradaria que la llengua del PSOE fóra, d'una vegada per totes, intel·ligible i clara.
Ara bé, si és ben cert que amb el PP sabem amb qui ens hi juguem les garrofes, i en quin camp estem jugant, no passa el mateix amb el PSOE. Lingüísticament, com en tantes altres coses, amb els socialistes mai sabem per on ens eixiran. Són el partit del «con buen talante», de donar-ne una de calç i una altra d'arena, de canviar segons bufa el vent. I és que veritablement els socialistes, no tots, evidentment, però sí els que veritablement tallen el bacallà, en el tema de la llengua n'han fet, i continuen fent-ne, de grosses.
Sense anar més lluny, fa unes poques setmanes, la portaveu socialista en la comissió de política lingüística, la diputada i professora de valencià Marisol Sorribes, va presentar la dimissió al síndic del seu grup. El motiu és que el nou líder dels socialistes valencians, Jorge Alarte, va votar en contra de la proposta de Compromís, calcada de la que en el seu dia van presentar els socialistes, que demanava al Consell que la Generalitat Valenciana entrara, definitivament, a formar part de l'Institut Ramon Llull, un consorci creat el 2002 que té com a finalitat, entre d'altres, promoure internacionalment la llengua catalana. Els valencians som els únics que encara no estem representats i és vergonyós que els socialistes entren en el joc barroer dels populars. Com no podia ser d'una altra manera, Marisol Sorribes «per dignitat» i perquè «no tot és mercat» va presentar la dimissió. Uns pocs dies després, el PSOE en feia una altra de les seues. El govern del president Zapatero contestava una pregunta de Joan Tardà, diputat d'ERC, dient que «el Govern veu innecessari exigir el valencià als jutges per garantir l'ús de la llengua» . És de jutjat de guàrdia, mai més ben dit, que a hores d'ara, i després de vint-i-cinc anys, l'ús del valencià, que té una certa normalitat entre els funcionaris, encara no siga una obligació entre els jutges, els fiscals i els secretaris judicials. El PSOE no vol canviar la Llei del Poder Judicial, que estableix que saber valencià és un mèrit, però tanmateix desconèixer-lo no impedeix a un magistrat exercir al País Valencià.
Comptat i debatut, si la política lingüística del PP és, com hem dit adés, de museu, la del PSOE és la de no mullar-se massa. El seu model de l'Espanya plural és el d'acceptar que hi ha un estat plurilingüístic, però no fer bandera de la llengua i, a tot estirar, assumir els fets consumats. La negativa al fet que el Congrés i el Senat siguen dues cambres en les quals s'hi puguen utilitzar les llengües de l'estat n'és una prova més que suficient. Aquesta negativa és la causa per la qual el català no és una llengua oficial a la Unió Europea. La seua indefinició en el nom i la unitat de la llengua, així com les concessions que al llarg d'aquests més de vint-i-cinc anys ha fet a la dreta valenciana, ha contribuït que s'hi donen casos curiosos i més que esperpèntics. Un de tants el que ha passat darrerament. La Unió Europea s'ha gastat 6.000 euros «traduint» al valencià l'anunci, que ja estava fet en català, que passaran les televisions espanyoles sobre les properes eleccions europees. Però, no s'ho perden, el text és el mateix que ja estava en català, no canvia ni un punt ni una coma. Com és possible que la Unió Europea es gaste aquesta quantitat d'euros duplicant un anunci en la mateixa llengua? Doncs perquè a Europa, a tots els efectes i a iniciativa del Govern espanyol, tenen constància que el valencià i el català són dues llengües diferents, o no? Qui són els responsables que s'haja arribat a aquesta situació? No cal ser un expert en la matèria per adonar-se que aquesta indefinició dels socialistes, entre d'altres, que van donant-nos peixet perquè anem picant, és causa i conseqüència de molts dels problemes que té la nostra llengua i que patim els parlants. Hi ha moltes persones a les quals ens agradaria que la llengua del PSOE fóra, d'una vegada per totes, intel·ligible i clara.
De: http://www.pagina26.com/opinio/8073-la-llengua-del-psoe.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada