CENSURA A LA ARAGONESA...I A LA RIBAGORÇANA

El passat dia 30 de juny i 1i 2 de juliol es realitzaren a Benavarri les Venes Jornades del CERIb que volien commemorar la pèrdua de furs a la Ribagorça. Tot i que aquest any també es celebren pomposament els 300 anys de la pèrdua dels furs a l’Aragó, aquestes jornades passaren sense pensa ni glòria pels mitjans de comunicació aragonesos, segurament per què per als saragonesos, la Comarca de la Ribagorça cau massa lluny. Fins i tot, a la taula rodona de mitjans de comunicació, els aragonesos no vingueren, uns declinaren la invitació i d’altres, no pogueren assistir. Esdeveniments, ocultacions i camuflatges com aquests són continus a la Comarca de la Ribagorça i si no fixem-nos en uns pocs exemples l’any passat el mateix CERIb-Centre d’estudis Ribagorçans, va realitzar un curs d’història de la Guerra Civil, en total, unes 14 xerrades amb especialistes catalans,aragonesos i fins i tot tres francesos, dos d’ells catedràtics emèrits d’ universitat. El resultat fou la presentació en societat a Graus i la resta de les sessions fou itinerant des de Benasc i la Vall de Boí, fins a Fonz, Peralta i El Campell. Cada xerrada comptava amb un ponent i un moderador. La jornada de Graus, amb una setantena llarga d’assistents fou coberta pel Diario del Aragón, però de la resta ni una línea és va publicar, ni els actes a poblacions tant importants a nivell comarcal, com Benavarri, Benasc o Castilló de Sos, ni la presentació a Bonansa del president del govern aragonès, en Marcelino Iglesias aconseguí una ratlla de la premsa. Poc importa si la plaça de Bonansa estava plena de gom a gom amb més de cent vint persones escoltant al president de l’executiu aragonès. Tampoc importa si anualment s’edita l’anuari “Ripacurtia” que ja porten quatre números amb més de dues-centes pàgines per volum, poc importa si donen xerrades historiadors importantíssims, si es porten exposicions, presentacions de llibres, si es fa recerca sobre el territori, etc…. El que importa són dues coses: 1) que l’acte es faci a Graus i a la Ribagorça,i per això es va cobrir, com ja és habitual, la notícia de Graus en detriment de la resta de la Ribagorça. 2) Que el CERIb com acostuma a fer, a la Franja parla català, és un centre d’estudis que aposta per la dignificació i la cooficialització del català i l’aragonés, cosa mal vista a la resta del territori, tant de la Ribagorça com de l’Aragó.I és que a la Ribagorça i a l’Aragó tot el que no surti de l’eix Graus-Benasc no apareix, o apareix ben poc, com és el cas de Benavarri, per a que no es digui que es menysprea a la capital històrica i cultural de la comarca. Llavors, hom es pregunta de la resta del territori comarcal que en sabem? Quasi res, una fosca nebulosa vola per tot el territori de la Noguera Ribagorçana i de la Franja ribagorçana on el desconeixement del territori els seus límits i la seva gent és, sincerament, brutal. Així, la Ribagorça desapareix i sols queda com a ens institucional i pren forma una nova administració: la Graus-gorça, ón la vila de Graus és l’alfa i l’omega de les activitats i de la informació de la comarca. I si no comparem:- La informació sobre Espacio Pirineos molt abans d’acabar l’obra i la inauguració fou pomposament coberta amb la inauguració d’un petit i mportant Museu dels Dinosauris d’Areny, extensió del Museu Paleontològic de Saragossa inaugurat pel President Iglesias amb la presència del President i sots-president de la Diputació d’Osca i de la Consellera de Cultura del Govern d’ Aragó. La diferència és que un es troba al bell mig del territori i l’altre és perifèria i Franja.- La diferència entre les presentacions que realitza el CERIb de les seves revistes i d’altres llibres amb la presentació i activitats de llibres de l’Associació de Santa Águeda de Graus sobre cuina o del Col•legi de Sahún sobre la vila de Sahún, amb activitats d’Associacions com Guayente, Amigos de la Peña o la nova “Ball Axen” La diferència és que uns aposten per la cooficialitat de les llengües minoritàries, junt amb la llengua castellana, i els altres s’expressen sols en castellà, o en el millor dels casos en patués. I es que parlar de cooficialitat i llengües minoritàries a la Ribagorça i a l’Aragó està molt bé quant ens referim a l’ aragonés, és a dir a la fabla, i les seves variants, en aquest cas el baix-ribagorçà i el patués, però quant la mateixa regla de tres s’aplica al català, aquesta s’ignora i llavors ens refugiem en postulats sobre català a Catalunya, a l’Aragó en castellà o a la Franja en aragonés oriental, sobre els efectes del pancatalanisme, etc seguin els motlles de la FACAO, que tant predicament tenen al Diario del Alto Aragón entre d’altres mitjans de comunicació aragonesos i espanyols. D’aquesta manera, és comprensible que la Comarca de la Ribagorça, sigui la única comarca de la Franja amb una denominació monolingüe, o que la darrera Reforma estatutària a l’Aragó, ja no es parli de llengües pròpies, català i aragonés, sinó de modalitats lingüístics, dins dels principis de voluntarietat i de talant del executiu aragonés. D’aquesta manera, a l’escola del poble és podria ensenyar català com s’està fent des de 1984, però ara l’ajuntament podrà dir, per mitjà del ple que es parla fragatí, tamarità i al poble del costat parlen aragonés oriental, xapurrejat, ribagorçà o mil i una denominacions amb l’única finalitat de continuar amb l’status quo i de fragmentar les llengües amb la fi de mantenir la hegemonia castellanoparlant. Una autonomia local i autonòmica que de científica no té res i que trenca amb tota la comunitat intelectual, acadèmica i universitària, tant d’Espanya com de la resta d’Europa i del món. I llavors, serà possible que la Carta de Llengües minoritàries de la Unió Europea, ratificada per parlament espanyol al 2.002 no s’acompleixi fil per randa i no es parli de català i aragonès? Serà possible, com s’ha fet fins ara, de disposar d’una llei europea que assenyala a l’Aragó, entre d’altres territoris, a qui insta a fer una Llei de Llengües que ha estat promesa en les tres campanyes electorals, al1999, al 2.003 i al2.007?. Alguns diuen que si actualment no s’informa sobre els actes catalanoparlants és perquè aquesta llengua no és oficial i per tant, no éspot informar. S’ ha recordar que qui està al marge de la legislació, tenint una doble vara de medir no són els col•lectius que així hoexigeixen sinó una administració que mira més pels vots que per la cultura, que promet e incompleix la legalitat vigent de manera sistemàtica, que juga amb la llengua, la cultura i els votants, no són els habitants de la Franja sinó els seus governants. I és que en els fons,fins que els governants aposten de veritat per una “Llei de llengües”,sense electoralismes ni partidismes, i miren aquesta diversitat lingüística com a una riquesa cultural, mentre no trenquem les fronteras mentals i des de les institucions apostin per una integració sociolingüística veritable; mentre es vegi l’aragonesòfon com una esénciaindígena simpàtica i folklòrica i al catalanoparlant, com un nouvingut, un pancatalanista, pel molt que es recorreixi al “Aragó trilingüe” som i serem ciutadans de segona; de primera a l’hora depagar els impostos, però de segona en el tracte que posterorment rebem . Mentre això no succeeixi i des de les capitals i els governs no es canviï de xip, de poc servirà els pensaments de molts franjolins, que va recollir el sociòleg Josep Lluis Espluga “sóc aragonès i parlo català i la meva manera de ser aragonès és parlant català” perquè poc importarà el que es pensi a la Franja i de la Franja, perquè la censura lingüística i territorial continuarà, Una censura més pròpia d’una república bananera, d’una dictadura com la de fa quaranta o cinquanta anys que la d’un estat democràtic del tercer mileni, pero mentres no es canvii la situació “así son las cosas y así se las hemos contado”