26 d’abril del 2007

LA FRANJA NO ÉS ÀFRICA


El passat dijous 25 de gener al diari “Avui” el Sr. Ramon Tremosa i Balcells va publicar un article on equiparava els aborígens de la Franja amb l’exotisme africà instant al cap i casal per a que informi i es preocupi més d’aquesta abandonada perifèria, en referència a la escassa incidència que va tenir als mitjans de comunicació barcelonins la presentació a l’Ateneu barcelonès de l’obra “L’Opus Dei enfronta Catalunya amb Aragó. L’art sacre de Lleida en joc (Llibres de l’Índex”). Si totes les comparacions són odioses, l’afirmació de “No cal anar a l’Àfrica: són a la Franja” encara ho és molt més. Per molt que a l’autor i a molts els hi pugui semblar la Franja no és un territori subdesenvolupat i exòtic perquè sigui un territori rural i perifèric. La proba ens l’aporta el mateix Sr. Tremosa quant fa uns mesos explicava les ingents subvencions a la Franja ribagorçana en contraposició als minsos ajuts de la zona catalana, especialment a La Terreta (Pallars Jussà) Però aquell anàlisi era purament econòmic.

Ara, tocava parlar de cultura i llengua, obviant les realitats socials i econòmiques que envolten a un determinat territori i anteposant la llengua a la resta de característiques estructurals del territori. La equiparació de la Franja amb l’Àfrica, que intenta que serveixi per a que els barcelonins i catalans adherits a les ONGs es fixin en aquests paratges i es preocupin també de la Franja recordant mil·limètricament la campanya de recollida de llibres en català que la Institució Cultural de la Franja de Ponent (ICFP) va realitzar des de el 2004 per a “Salvar a la Franja”. Aquesta fou iniciativa en que la ICFP actuava com si fos una ONG que anava a realitzar un SOS for Àfrica, SOS per a la Franja. En definitiva, una campanya molt vendible de portes enfora de la Franja, però poc afortunada i efectiva per al territori. Amb campanyes o comparacions com aquestes el territori franjolí queda sotmès als interessos de la metròpoli barcelonesa, però el seu vassallatge és més semblant a la colonització almogàver o d’Hernan Cortés que a les relacions entre una capital o una ciutat i el seu territori més proper. I es que, potser abans de fer un SOS per la Franja, Barcelona es tindria que preocupar d’una desconeguda Lleida que ha tingut que cridar de valent per a que la metròpoli li fes una mica de cas amb els béns de la Franja. Ni punt de comparació amb l’Aragó, on polítics i mitjans de comunicació des de Saragossa i Osca s’han volcat vers Barbastre un dia si in altre també. Però clar, Catalunya és diferent i sembla que per a ells, les terres de Ponent i Lleida no existeixin i Catalunya acabi al Bruc o en els millors dels casos a La Panadella. I si no recordem, com Lleida ha tingut que cridar per a ésser escoltada en el litigi dels béns de la Franja.

Per un altra banda, el Sr. Tremosa admira el dinamisme de la ICFP. Un dinamisme que és cibernètic i exclusivament de cara al Principat, que és la manera més senzilla de defensar la llengua catalana a la Franja de Ponent. Fer d’ambaixador de la Franja des de Catalunya i per Catalunya i el món, i especialment des de Barcelona; és molt fàcil. Realitzar programes i projectes per la xarxa, anar a fer diades, jornades i actes a Àger, Solsona o Poblet i parlar amb un públic proper sobre la Franja, però fora d’ ella, també. Portar gent per a que vegin el parc etnològic d’aquestes exòtiques espècies, i d’altres que habiten pels indrets de Calaceit i de l’Aiguabarreig, és molt fàcil. Salvar la llengua catalana des de Barcelona o Catalunya, també. Però hom es pregunta; i que n’hi ha de mantenir la llengua catalana a la Franja i de dinamitzar culturalment aquestes comarques des de l’interior de la seva societat?. Aquí la cosa és ja és més difícil i no es tracta de colonitzar de nou o de repoblar novament les perifèries, com succeïa ara fa nou-cents anys. Potser des de la llunyania de Barcelona, l’hortet de la Franja es vegi diferent i és més fàcil i vendible treballar a la metròpoli i de cara a ella mostrant-li l’exotisme d’aquesta terra. Però de realitzar un treball diari i continuat dia a dia amb aquests darrers bosquimans, un treball per i a les diferents comarques i llocs, això és un altra cosa. I és que aquests darrers bosquimans, sense drets lingüístics reconeguts, són fàcilment objecte de pares protectors que els volen adoptar, perquè a més a més, d’ésser exòtics, són una gent per a divertiment. Sols cal fixar-s’hi amb la sèrie “lo Cartanyà” de TV3 i la continua burla cap a l’entonació i la pronúncia del català nord-occidental. Segurament, a la metròpoli això no passi, ni són tant rurals ni són tant catalanoparlants com molts pobles de Lleida, el Pirineu i la Franja i la seva llengua sigui el referent més proper que tenen d’uns exòtics individus que quotidianament s’expressen en català vers la cada cop més castellanitzada metròpoli i llur àrea d’influència més propera. Però aquest tema és massa proper i fa massa mal i val més seguir el camí de l’estruç: obviar un problema tant proper i mirar cap a Ponent, que és més llunyà. I es que, a la rural i desconeguda Franja, les petites viles han vist com en els darrers quaranta anys s’han reduït la seva població fins a límits inaudits de fins al 80% en alguns casos, però la llengua, tot i no ésser oficial encara és manté viva. I d’aquesta manera, tot i no ésser oficial s’entén que hi hagi centres d’estudis i altres col·lectius i persones que reclamin la cooficialitat del català, tal com va succeir l’any passat a les Corts d’ Aragó, amb el silenci de tots els polítics, demostrant una actitud més propera a la d’una no tant recent dictadura que a la d’una democràcia europea. Però en aquest cas, com les reclamacions són a Saragossa i a l’Aragó profund, poc l’interessa a la metròpoli catalana.

Davant d’aquestes evidències, la pregunta que hom es formula és: si la ICFP, per molt que faci soroll de Franja de Ponent, hi treballa molt poc; qui és mou veritablement a la Franja? O potser és una societat morta on sols hi treballa l’ICFP?. Crec que l’autor, admirador de l’ICFP, perquè recentment ha està premiat per aquesta entitat i ha entrat al seu Consell Directiu; no coneix, o sap ben poca cosa de la resta dels moviments culturals i les seves iniciatives, activitats, publicacions que, realitzen els diferents centres d’estudis de les diferents comarques de la Franja: Matarranya, (ASCUMA), Baix Cinca (IEBC), Ribagorça (CERIb) i del Consells Locals Pro-Franja units a la ICF-Iniciativa Cultural de la Franja; de l’activitat dels Casals Jaume I de la Franja de Ponent-ACPV o de l’Ateneu Popular del Baix Cinca. Entitats que col·laboren amb ajuntaments, consells comarcals i especialment, amb altres col·lectius locals en la defensa de la llengua catalana al seu territori, i el que tenen molt clar és el treball constant, la dinamització cultural i lingüística de la seva zona, l’unitat i la dignificació de la llengua catalana i la recerca de la seva cooficialitat legal i real a l’Aragó.
Malgrat tot, això no és suficient; la catalanitat s’ha de demostrar a Barcelona i és allí on és més fàcil mostrar el que és la Franja, com si fossin integrants d’una reserva indígena, el “pan et circenses” dels barcelonins. És a Barcelona i a la xarxa on pot dir-se que hom és l’únic interlocutor vàlid, l’únic treballador de la Franja de Ponent i així auto proclamar-se governador de la Franja davant la metròpoli, obviant a la resta de col·lectius, plurals i diversos, que treballen a la Franja pels mateixos objectius. D’aquesta manera, el “dinamisme” d’un s’ha de fer a costa del constant oblit dels altres desvirtuant la realitat. El que és més greu, aquesta percepció de la realitat es converteix amb dogma en un llibre de divulgació històrica com el que feia referència en Ramon Tremosa: “L’Opus Dei...”que, tot i que sigui una gran obra molt esclaridora dels vestuaris de la sociologia política i eclesiàstica actuals, conté alguna excepció que altra que qüestionen el rigor i la cientificitat de l’ obra, però clar, en cultura i llengua a la Franja, tot s’hi val, i ja se sap que la fi justifica els mitjans, fins i tot parlant d’història.

Seguint amb els plantejaments ja coneguts de la ICFP, el senyor Tremosa aposta per a que el president Montilla faci gestions i una visita a la Franja de cara al català. Jo no. Crec que cal Recordar que quan la ICFP va anar a Europa de la mà d’un eurodiputat d’ERC, a l’Aragó no es va parlar de la Llei o de la seva situació lingüística, sinó el tema a debat fou el del intrusisme català en afers aragonesos, i tots els grups sense excepció ho varen criticar; l’ Heraldo va publicar una carta al director de l’expresident Hipolito Gomez de las Roces i una editorial, i res més, sols crítiques. Està clar que una visita a Madrid, a Brusel·les o del President Montilla crida més l’atenció dels mitjans de comunicació però a efectes pràctics, tant políticament com sociològicament, els no han beneficiat en res a la Franja. Ans al contrari. Les diferents peticions al justícia d’Aragó, les Corts, cartes i reunions dels diferents col·lectius de les diferents comarques franjolines han estat contemplats amb desconfiança, i un cop més el català, a efectes legals, a tornat a perdre. Està clar que en tots aquests esdeveniments, si ha ha que buscar culpables aquests es troben a Saragossa, i la Franja poc té a dir, però els que està clar és que en les actuacions dels diferents col·lectius, ni uns són tant bons ni els altres tant dolents. Cadascú fa el que pot i com pot, tot i que el tractament periodístic i els resultats obtinguts siguin ben diferents. Finalment, i en un plànol eminentment polític en Ramon Tremosa afirma que davant la catalanofòbia existent a Saragossa “Comprenc el president Iglesias quan diu que,si presenta ara la llei de llengües al Parlament aragonès, a la propera legislatura no hi haurà ni català cooficial ni ribagorçans catalanoparlants governant” doncs jo no el comprenc. Per molt que el president aragonès tingui temor a la catalanofòbia i al hipotètic rebuig de la “Llei de Llengües” per part de la societat saragossana i del PP, jo no l’entenc si no és que el veritable temor és el seu qüestionament com a cap dins de la coalició dels partits que governen: les reticències del PAR, i especialment, les del seu propi partit que, tot i apostar públicament per una Llei, té certs sectors contraris, i llavors utilitza sense miraments una possible negativa del PP, o fins i tot la seva abstenció com va succeir al 2001 per no fer avançar l’esperada Llei. El més greu, no és que el PSOE aragonès visqui de les rendes de 1984 sense fer res més o vulneri la Carta Europea de Llengües minoritàries de 2001, ratificada pel govern de l’estat al 2002; el més greu és que el seu company de govern, el PAR, i per extensió el PSOE, callen davant l’evidència de que alguns militants i càrrecs del PAR simpatitzen i actuen amb grups d’extrema dreta com Democracia Nacional, Falange 2000, Juan García
Sentandreu, etc. però davant aquestes afirmacions, tot és silenci; la fi justifica els mitjans per a governar l’Aragó. Així és comprèn l’actitud del president aragonés?Jo no, i sinó que no faci, com està fent durant els darrers vuit anys, promeses electorals i a les Corts sobre la Llei que està incomplint de manera sistemàtica.

Malgrat tots aquest comentaris, no voldria acabar sense agrair de tot cor al Sr. Tremosa l’ interès per la Franja i la publicitat que ha fet del territori, com en altres ocasions ha realitzat sobre el desenvolupament de la zona d’Areny de Noguera i de la Ribagorça, en contraposició al Pallars. Un desenvolupament real, palpable, de cara a la galeria...i sense una gestió i una coordinació posterior, però al cap i a la fi, desenvolupament i inversió per a la Franja. Tot i aquests comentaris sobre el darrer article franjolí, no puc més que, des de la Ribagorça, agrair-li les ratlles que habitualment dedica a aquesta terra franjolina i pirinenca.

1 comentari:

Ebaches ha dit...

Benvingut al món dels Blogs Carlitus!